Más de Opinion

L'esport com a metàfora de la confusió. Manca lideratge polític i comunicació clara

Costa entendre per què es prenen determinades mesures. Si 
l’esport és salut, ningú aconsegueix entendre per què el manllevat Procicat no ha permès una activitat controlada dels clubs

Josep Maria Martí

Whatsapp
L'esport com a metàfora de la confusió. Manca lideratge polític i comunicació clara

L'esport com a metàfora de la confusió. Manca lideratge polític i comunicació clara

Hi ha una frase que es repeteix molt a les darreres setmanes, atribuïda al president de la Unió de Federacions Esportives Catalanes i que diu «l’esport és part de la solució, no el problema» i que expressa la crisi per la qual passa aquesta activitat social per culpa de la pandèmia. No és l’únic, n’hi ha molts més, de sectors afectats, però aquest en concret no solament fa evident amb aquestes paraules la queixa pel tancament al qual ha estat sotmès, sinó que també mostra el desconcert que viu per unes mesures que, a parer seu, no avaluen de manera correcta el risc de contacte que es genera quan es practica esport.

Fa setmanes que la política que s’està seguint en el tema de la lluita contra la pandèmia a Catalunya és un desgavell de dimensions considerables. Al mes de juny vaig escriure en aquestes mateixes pàgines que el balanç que feien de la primera fase de la Covid els directius d’un dels centres sanitaris més importants de casa nostra es podria sintetitzar en tres conclusions: la primera, que els hospitals havien resistit; la segona, que l’assistència primària havia fet mans i mànigues per aguantar, però que perillava si no es prenien mesures; i l’última, que el que havia fallat estrepitosament era la sanitat pública o, dit d’una altra manera, la política.

La manca de lideratge polític i d’una comunicació clara i eficient amb la ciutadania ha fet que emergissin en paral·lel als comunicats oficials tota mena de veus i d’opinions diverses, expressades per experts de variat pelatge i capacitat científica, alguns dels quals curiosament han estat adoptats ràpidament pels polítics, amb l’objectiu de convertir-los en ariets de les lluites intestines dels dos o tres partits (ja no sabem quants són) de la coalició que governa Catalunya. Sortosament, la majoria dels qui realment saben del tema i tenen una autoritat científica real, han parlat menys i s’han dedicat més a treballar i a fer recerca no propagandística, evitant una sobreexposició mediàtica.

La conseqüència d’aquesta tàctica d’erosionar el contrari ha provocat, entre altres coses, la creació d’una gran confusió a la majoria dels sectors econòmics, culturals i socials de casa nostra.

Els clubs esportius, juntament amb les empreses de restauració, són uns dels que estan més desconcertats i a més temen pel seu futur immediat, encara que a partir de demà els deixin obrir. Avui en dia no m’agradaria ser directiu ni del CN Tarraco ni del Club de Bàsquet Tarragona ni del Reus Deportiu ni tampoc dels Ploms, etc. Tots ells i molts més estan tocats de mort si no se’ls ajuda ràpidament i crec sincerament que cal fer-ho perquè compleixen una funció social evident. Si, com diuen, l’esport és salut i la pràctica física una solució per a la gent que té algunes malalties, ningú aconsegueix entendre per què el manllevat Procicat no ha pogut fer un esforç i permetre una activitat controlada d’aquestes entitats encara que fos amb exigències rigoroses.

Contràriament, els diferents governs sí que semblen haver fet un esforç per trobar una solució per al futbol professional. Es veu que això sí que val la pena, ja que del que es tracta és de preservar negocis milionaris i donar una mica d’entreteniment al personal, amb la finalitat que la gent es tranquil·litzi i així l’ajudi a passar millor els efectes dels confinaments parcials. En canvi, els milers de persones, infants, joves i adults que van a natació o, com en dèiem abans, a fer salut, aquests compten menys i només se’ls veu com agents perniciosos de transmissió del virus.

Costa d’entendre per què es prenen determinades mesures. Probablement sigui perquè en el fons pensem que no ens diuen la veritat sobre el perquè es tanquen i s’obren determinades activitats ni tampoc quant de temps pot durar la pandèmia.

A vegades molts ciutadans tenim la sensació que aquesta munió de pretesos experts i consultors de tota mena dels quals es rodegen els qui decideixen, els aconsellen el mateix que un governador civil en els darrers anys del franquisme quan, a la vista del desgavell de la situació política, els deia als seus col·laboradors que fessin córrer consignes: «moltes i confoses». Heus aquí com ens trobem la majoria dels ciutadans: rebent un tsunami d’informacions que barreja veritats i falsedats juntament amb especulacions i opinions i que l’únic que aconsegueix és provocar un col·lapse en la nostra capacitat d’entendre la situació i de saber allà on anem.


Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También