L’experiència de viure perdut al mig del mar

Ala plataforma petrolífera Casablanca, com al metro, abans d’entrar s’ha de deixar sortir. Les mesures de seguretat estableixen un nombre d’ocupants que no es pot sobrepassar de cap manera. Si n’entren tres, n’han de sortir tres. Tot és molt meticulós. L’extracció de petroli no es produeix davall mateix de la plataforma com podíem pensar els neòfits. A la vora de la torre hi ha els distints pous on arriben els tentacles que xuclen el cru. Cada pou té el seu nom: Casablanca, Boquerón, Rodaballo, Chipirón, Lubina y Montanazo. Són imaginatius a Repsol. L’or negre, un cop separat de l’aigua i del gas que hi ha al subsòl marí, s’envia a la refineria de Tarragona a través d’una canonada submarina de quaranta quilòmetres. Totes les xifres són sorprenents. La plataforma té una alçada de 170 metres. Està ancorada al fons marí a 161 metres de profunditat. L’estructura de ferros pesa 8.000 tones. Els especialistes treballen mig any a torns. A la Casablanca no es veu res més que aigua per tots cantons. Per sota, la vida és més distreta. S’hi clissen els bancs de gambes que neden disciplinades formant figures com estornells. A la nit s’hi troben els dofins que vénen a menjar els calamars enlluernats pels llums de l’estructura. Quan Casablanca deixi de servir per extreure petroli pot ser un gran atractiu per al turisme d’experiències.