L'infern són els altres

Sovint parlem, sense pensar en profunditat, del significat o de l’impacte de les nostres paraules. Creiem que la nostra perspectiva configura l’única realitat possible, quan són veritats subjectives, reaccions que corresponen a pors inconscients, tòpics, necessitats de crear enemics externs davant la nostra pròpia impotència de les incerteses de la vida.

Observo amb preocupació que tot i els reconeixements institucionals que es fan de la feina de Càritas, hi ha encara un desconeixement considerable per part de la nostra mateixa societat sobre l’autèntica idiosincràsia de Càritas, de com concep el món i l’ésser humà, i de com Càritas treballa per les persones més necessitades i vulnerables, en definitiva, per les persones invisibles a la nostra societat. Per què tenim aquesta por cap als immigrants?, i especialment envers el col·lectiu magrebí? Per què ens arriben comentaris negatius cap a la nostra acció social respecte dels immigrants o altres persones que viuen a la frontera entre la il·legalitat i la delinqüència?

I això ho dic perquè, en els darrers mesos, escolto amb massa freqüència comentaris com els següents: «Càritas està mantenint els moros», «tots els moros que van a recollir aliments porten cotxes cars i la gent d’aquí sí que té més necessitat» o bé aquell de «si Càritas dóna tant als moros no voldran marxar del nostre poble i en vindran més»….

I tot això perquè ens creiem el que volem creure: que en la situació de crisi econòmica que encara estem patint, els immigrants ens treuen llocs de treball i tot tipus de prestacions. Sembla com si ja no volguéssim esbrinar si pot haver-hi un altre significat al que veiem o escoltem; no ens plantegem d’observar la vida amb una nova mirada per veure alguna cosa més o intentar ficar-nos en la pell de l’altre. I així neguem la condició humana de l’altre i el convertim en un boc expiatori, abocant en ell les nostres frustracions i impotències. Sempre busquem culpables per justificar la nostra por davant la incertesa, sense ser conscients que tots som coresponsables del món on vivim.

El filòsof existencialista Jean Paul Sartre ja ho exemplificava amb aquella frase «l’infern són els altres». Res més allunyat de la veritat que trobem reflectida a l’Evangeli, on la veritable porta cap al bé i la compassió és la relació amb els altres des de l’amor i el mutu reconeixement.