Llarga vida als Reis d’Orient i als drets dels infants

Si hi ha una festa que hauríem de conservar com un tresor social, aquesta és la de Reis. Almenys un dia a l’any, situem la infantesa en el lloc on hauria d’estar sempre, en el nucli central de la societat. El dia de Reis és un dia excepcional. Per moltes raons que tots conservem en la memòria. Però, també, perquè constitueix una ‘excepció’ en un país en el qual la resta de l’any els més petits deixen de ser la prioritat. La festa dels Reis ha rebut crítiques per fomentar el consumisme o per condicionar el calendari a partir de creences d’origen religiós. Són arguments raonables. Fins i tot, en algun moment es va proposar convertir la festa en un dia feiner. Hauria estat un error. La infantesa hauria perdut el seu gran dia i els barris, pobles i ciutats s’haurien quedat sense una de les millors excuses de l’any per fer comunitat, per unir-se al voltant d’un objectiu compartit: crear unes hores tan especials per als petits que els acompanyin tota la vida. 

Els meus Reis estan lligats a Valls i a Cambrils. Recordo aquelles majestats i patges que amb pocs anys van anar convertint-se en veïns disfressats. Fins que ja constituïen la prova irrefutable que els Reis no eren tan màgics com pensàvem. I del fet que el veritable mèrit de la festa estava en tots els conjurats per fer-nos feliços, els pares, els germans grans, els avis... i els que desfilaven per davant de casa, al carrer de la Cort, transformats per un dia en personatges d’Orient. 

Qüestió de ciutat

A Cambrils, els Reis els recordo amb la condició de pare, que és la segona oportunitat que ens dóna la vida per tornar a sentir les emocions de la infantesa. Cambrils és la prova que els Reis són una qüestió de ciutat. Que implica a tothom. La nit de Reis, al Port, amb l’arribada en barca. I durant tot el matí següent, quan Melcior, Gaspar, Baltasar i els seus patges van casa per casa lliurant els regals als nens i nenes. És veritat que a mesura que avança el matí, les comitives estan cada vegada més desmanegades i només la santa innocència fa que no es reveli el secret, però Cambrils no seria la mateixa ciutat sense aquest ritual.

Avui és un bon dia per recordar que unes societats com la catalana i l’espanyola haurien de projectar aquest esperit de Reis cap a la resta de l’any. Perquè aquí la infantesa encara té moltes cares a causa de la desigualtat creixent i el risc de pobresa, que ja afecta una de cada quatre criatures. I, el més greu, és que no ens hem dotat de suficients recursos per revertir-ho. Per evitar que la vida present i futura d’un infant depengui, absolutament, de les circumstàncies de la seva família.

Les societats més avançades saben que han de garantir uns mínims d’igualtat de condicions de vida i d’oportunitats a tots els infants. Per una qüestió de justícia, però també per garantir el seu progrés col·lectiu. La injustícia social, la desigualtat i la pobresa que pateixen els nens i nenes ara representen les principals amenaces que pot sentir un país a l’hora d’imaginar el seu esdevenir. Els ciutadans del futur són els que avui viuen la il·lusió dels Reis. I que a partir de demà necessitaran tenir coberts els drets bàsics, a l’educació, a la sanitat, a la protecció social, a la igualtat de gènere... més enllà del seu entorn econòmic o cultural.

La millor inversió per un país és proposar-se fer tot el possible per garantir una infantesa plena i feliç que doni pas al creixement personal dels futurs ciutadans. Potser és una utopia, una quimera, perquè el món sembla viatjar en direcció contraria. I, a més, les pitjors injustícies sovint ocorren en silenci, de portes endins de les cases. Però tenim l’obligació d’intentar-ho. D’implicar-nos tots, com fem almenys una vegada a l’any. I si hi ha un temps per no aturar la imaginació i per compartir els somnis, aquest és el dia de Reis.

*Rius és professor, autor del llibre ‘Periodismo en  reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes.  Ha estat vinculat a ‘Mestral’, ‘El Pati’, ‘El Periódico’, TVE, ‘La Vanguardia’, ‘Público’ i Eldiario.es