Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

Lletraferit, l'Alzheimer

La ciència té una explicació per a tot, però mai per al cor i el sentiment. La vida agafa el fil d'un camí
Whatsapp

Un cop, quan jo feia P3, al parvulari a l’escola pública de Mora la Nova, al CEIP 3 d’Abril havia d’exposar una lliçó davant de tota la classe. A casa me la sabia perfectament, però arribava el moment d’exposar i no me’n sortia. La professora ho va explicar als meus pares.

En assabentar-se els meus avis, van prometre’m que em comprarien una bicicleta si deia bé la lliçó. Era una promesa fabulosa, i jo vaig posar els colzes i vaig exposar-la davant de tota la classe. La meva mare va anar a parlar amb la professora, Maria es deia, igual que la meva àvia. La Maria li va dir que ho havia fet meravellosament i que tenia un «requetebé».

Ma mare, la Rosa, ho va dir als meus avis, Joan i Maria. En saber-ho, no van tardar ni un dia per comprar-me la bicicleta, la meva primera bicicleta! Recordo encara com va ser aquell dia.

Acudírem a la botiga del poble on hi havia una gran varietat de bicicletes per a la meva edat. En això, mirant-les, em va cridar l’atenció una de color granat, amb el seu timbre per avisar a la gent que vaig amb bicicleta, amb el seu manillar brillant. Jo il·lusionat, li vaig dir a la meva àvia. Efectivament, me la van comprar, juntament amb el casc de seguretat, amb els guants per les mans, les colzeres, protector de genolls i espitlleres.

Tot feliç, el mateix dia ja la vaig estrenar! L’inconvenient era que jo mai havia pujat en una bicicleta i sabia anar. Ho tenien tot pensat, van ficar-me unes «rodetes» enganxades a la bicicleta de manera que no perdia l’equilibri i feia voltes pel carrer.

Un dia el meu avi va dir-me que em trauria les «rodetes» de la bicicleta i que ja podria anar sense, amb l’atenuant que ell m’agafaria perquè no perdés l’equilibri. Així va ser. Però quan me’n vaig adonar, ja no estava desequilibrat i el meu avi m’havia soltat, sabia dominar la bicicleta i l’equilibri.

Si hagués de fer un llibre d’experiències o vivències amb els meus avis no acabaria per això faig un salt en el temps i, transmetent-vos tot el que els estimava, anem el 2006.

Recordo perfectament, quan tenia vuit anys, que em van dir que la meva àvia estava molt malalta i havia d’estar ingressada a l’hospital, era per això que no estava, ja, a casa.

Al cap d’uns dies d’estar malalta, em van dir que l’àvia havia fet un viatge molt llarg i que ja no tornaria a estar entre nosaltres. Em van dir que se n’havia anat al cel. Recordo perfectament les paraules dels meus pares. Com podien explicar-ho d’aquesta manera, ocultant els seus sentiments d’angoixa, de tristesa, d’enyorances, de nostàlgia, molts dels sentiments negatius que se senten quan una persona estimada ja no està al teu costat.

A la nit vàrem sortir tots a la terrassa i em van dir que la meva àvia era una de les estrelles que formaven part de les constel·lacions que formen les estrelles del cel il·luminades a la nit. Els i vaig preguntar si la podríem trucar-la. Ells, fent un somriure de «tonteria», per dir-ho d’alguna forma, van dir-me que on estava no hi havia telèfon i que no podia parlar amb ella.

Jo, trist, i sense entendre res, vaig anar a l’habitació, a plorar amb soledat. Des d’aquell dia moltes nits recordo la meva àvia com un dels meus exemples a seguir per triomfar a la vida. L’endemà vaig estar amb la meva tieta d’Ascó, la tieta Roseta. Ara, ja em suposo que feia aquell dia amb ella. Era el dia de la cerimònia d’acomiadament, l’enterro.

Jo, dementre no vaig entendre res fins més gran, vaig seguir aprofitant al meu avi que tenia al costat, una gran sort. Ell encara no se n’havia anat amb la seva dona, al cel. Però estava molt bé al meu costat, jo li vaig donar afecte durant molt de temps. Vam viure moltes experiències.

Ara, ja, tot és passat, les experiències són l’únic record que em queda d’ells dos. Ara s’entén perfectament la mort de la meva àvia.

Va morir d’una malaltia a la sang i d’un problema de cor. Van explicar-me que la van sedar i va anar apagant-se. A mi, quan m’ho explicaven em queien les llàgrimes! No podia viure sabent que la meva àvia havia marxat d’aquesta manera. Ella no s’ho mereixia, havia lluitat per una vida molt millor. És una gran injustícia.

Ara, fa poc el meu avi tenia la puta malaltia d’Alzheimer. Va anar, a poc a poc, oblidant-se de tot. Jo sé que tenia una part amb records de què encara que no pugui explicar sempre es recordarà. De vegades me’l trobava plorant, i no el podia veure així, ell sabia que tenia aquesta malaltia i no podia fer-hi res. El 2013 estava en un estat molt avançat, encara que, de vegades em cridés «mano», com solia fer, o al meu pare, el seu fill, Carlos. Crec que tots li hem donat molt d’afecte.

Quan tenia la malaltia no molt avançada preguntava per la seva dona, la Maria, la meva àvia, i quan se’n recordava que estava al cel, començava a plorar sense parar. Segurament sentia tot els sentiments d’enyorança, angoixa, estima, record, nostàlgia i la resta de sentiments que se senten quan una persona ja no està al teu costat.

Jo sempre l’he estimat i li he donat afecte, és més, quan encara estava bé, dintre del que cap, li feia dibuixos perquè a ell que li encantava pintar, els pintes i se’ls emmarqués o els guardes per tenir un record de mi. Sé que potser no ho dirà tot, o no dirà res però sé perfectament que quan li cauen les llàgrimes per alguna cosa, és pel sentiment, pel record.

Sabia i veia que això havia de tenir un final. A poc a poc he anat i hauré d’anar digerint el que passa, entenent més les coses, el perquè de la vida i també vaig preparant-me per quan la vida dels meus digui prou. Sé que esta vida és molt puta, i els qui busquen un camí bo els en posarà un de difícil, perquè així és la vida, plena d’obstacles que està fent que sapiguem el que volem, el que estimem i el que tenim.

Encara que la vida ens hagi donat un camí, el podem canviar depenent de quines coses, però hi ha cops irreversibles com són les malalties com l’Alzheimer. És la pitjor malaltia, perquè sé i veig que es perd tot el que es té al cap, vas perdent funcions fins a ser una planta i, finalment, moren.

La ciència té una explicació per a tot, però mai per al cor i el sentiment. Ara, però, veig que tot va agafant un sentit i que la vida va agafant el fil d’un camí. I per això necessito el domini del temps. La vida avança i fins ara tinc decidit dedicar-li un capítol a cada etapa que marca el meu destí o que marca el meu camí.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También