Más de Opinión

Llibertat d'expressió. El problema no és Hasél

Drets. La llibertat d’expressió ha de servir per fer front als abusos de poder. I la penalització del discurs de l’odi ha de protegir als vulnerables, no als que ja tenen la força de les institucions

Josep Carles Rius

Whatsapp
Llibertat d'expressió. El problema no és Hasél

Llibertat d'expressió. El problema no és Hasél

La democràcia és un joc d’equilibris. Entre drets i deures. Ho estem veient amb l’anomenat ‘cas Hasél’ i la diversitat de crisis que ha posat en evidència. La primera crisi fa referència al concepte de llibertat d’expressió. Els insults i amenaces que llença el raper en les seves cançons i tuits, estan emparats pel dret?

La primera resposta és que en cap cas les paraules haurien de portar a ningú a la presó en una democràcia. La segona resposta és que, precisament, la llibertat d’expressió és la que ens permet escoltar als joves que mostren aquests dies la seva desesperança, víctimes de falses promeses, de crisis repetides i d’un interminable any de pandèmia. Però, i si de les paraules es passa als fets? Aquí tampoc tindríem cap dubte. Les accions són delicte quan impliquen danys per a les persones. El primer que ho sap és el mateix Pablo Hasél, que des del 2011 acumula sentències per injúries (paraules), però també per actes com l’agressió a un periodista de TV3.

L’execrable contingut dels missatges de Pablo Hasél posa molt difícil defensar la llibertat d’expressió en el seu nom, i convé tenir el cap fred per recordar que estem davant un dret consubstancial a la democràcia. Però té límits aquest dret? Podem dir-ho tot? Podem fer, per exemple, un discurs racista, xenòfob o contrari a la igualtat de gènere? O que representi una amenaça per la neces-sària protecció dels infants? Que posi en perill, en definitiva, les llibertats i conquestes de la democràcia? Per cercar les respostes, hem de recordar que la democràcia té la necessitat de defensar-se com a sistema de llibertats i té l’obligació de protegir els drets dels seus ciutadans. És a dir, les institucions han d’estar molt atentes per detectar quan hi ha un risc evident de ‘passar de les paraules als fets’. Si una proclama racista (paraules) acaba amb l’assalt (accions) a una residència de menors no acompanyats, aleshores hem d’estar molt atents a les paraules. Si el continuat discurs de confrontació (paraules) de Donald Trump acaba amb l’assalt al Capitoli (fets), la democràcia té un greu problema. O, en el cas que ens ocupa, hem de tenir clar que el saqueig de comerços no poden ser emparats pel dret a la manifestació. Ni les males praxis policials, en el bé superior de la seguretat.

Si aixequem la mirada, hem de diferenciar de forma clara el dret a la llibertat d’expressió i el risc del discurs d’odi. Alemanya gaudeix d’un dels sistemes de llibertats més avançats del món. Però va posar un límit molt clar: està prohibit negar l’Holocaust. Perquè sap que les accions (l’extermini de sis milions de jueus) va començar amb paraules llençades per una minoria (els nazis) que van calar en una majoria social. De la mateixa manera, la història recent fa que Espanya, que durant quaranta anys va patir a ETA, tingui una legislació específica contra l’apologia del terrorisme.

Boban Minic, que es va exiliar amb la seva família a Catalunya quan ja no va poder seguir exercint de periodista a ràdio Sarajevo, sempre ens recorda la necessitat de «cuidar molt les paraules». A Sarajevo, la ciutat que simbolitzava la convivència entre religions i orígens, veien com, des de Sèrbia i Croàcia, els líders polítics i els mit-jans de comunicació anaven apujant el to de les paraules, fins que es van convertir en fets: guerra, crims, setges, neteges ètniques.

Una de les grans tragèdies contemporànies de la guerra de Bòsnia (1992-1995) va ser el genocidi de Ruanda, amb un milió de morts. L’emissora de ràdio Des Mille Collines es va dedicar a enverinar a la majoria hutu contra la minoria tutsi, fins que va donar per antena la consigna final que va desencadenar el genocidi (abril-juliol de 1994). Bòsnia i Ruanda exemplifiquen fins a on pot arribar el discurs de l’odi, alimentat pel poder i mitjans de comunicació sense escrúpols. És un discurs que se sap com comença, però mai com acaba. Per això és imprescindible que existeixin mecanismes democràtics per detectar-lo i combatre’l. Amb l’educació; generant arguments alternatius, amb la implicació del conjunt de la societat. I prestant una especial atenció quan aquests discursos de l’odi tenen potents altaveus, perquè es tracta de protegir als vulnerables, als dèbils, a les minories. El problema no és Hasél. La veritable causa és la llibertat d’expressió amb majúscules; la protecció contra els discursos de l’odi, i el crit d’alarma dels joves que reclamen menys paraules buides i més fets per garantir un futur que ara no tenen.

Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.

Temas

Comentarios

Lea También