Llibreria La Rambla. La metàfora de tantes coses

No és només un sentiment de nostàlgia. És el signe d’un temps que s’acaba i del naixement d’una nova època que no sé si m’agrada. És la metàfora de moltes circumstàncies a la vegada. Del canvi d’identitat dels centres de les ciutats. De la davallada en l’índex de la lectura en profunditat, tant de la literatura com de l’assaig.

D’un model econòmic basat en llibres en paper. D’uns lloguers desorbitats que només poden resistir les franquícies de les grans marques o negocis amb capacitat de facturar un dineral. El tancament de la llibreria La Rambla de Tarragona és fruit de tot això, però significa molt més. Almenys, per la meva generació.

Per mi és una metàfora amb la qual podria obrir i tancar quaranta anys de vida professional. Era l’any 1978, quan la democràcia ja era formal a Espanya, però els ajuntaments encara eren franquistes i la llibertat estava plegada d’incerteses.

Era temps de debats, il·lusions, projectes. Començava una nova època, però s’havia de lluitar per fer-la possible. I un dels escenaris d’aquest combat era el periodisme. Calien nous mitjans democràtics i a cada ciutat bullien iniciatives per fer-los possibles. Aquest és el context en el qual va néixer la revista Mestral i el conjunt la premsa comarcal a Catalunya, sense la que no es pot explicar la consolidació de les llibertats.

Aquí, aquesta erupció democràtica tenia dos epicentres. El Centre de Lectura a Reus... i la llibreria La Rambla a Tarragona. Jo, que sóc de Valls, vaig descobrir aleshores que aquell establiment era molt més que una llibreria.

Era un focus de cultura, però, per damunt de tot, era un espai de diàleg, de pensament crític, de democràcia. Tenia l’esperit de l’any en què havia nascut, el 1968. Hi vaig anar per primera vegada deu anys després, però recordo haver-hi descobert aquells principis que havia associat a la revolta de París.

Allí hi vaig conèixer els pares i germans grans de la resistència política i cultural al Franquisme. Estaven a punt d’ocupar llocs de lideratge en els nous ajuntaments. Eren pocs.Molts menys dels que podrien pensar ara. Però estaven convençuts i tenien coratge. Bo és recordar-ho en aquests moments.

D’aquelles converses al Centre de Lectura i a la llibreria La Rambla en van sortir dos camins. El de la política i el del periodisme. Amb un punt en comú, la defensa de la democràcia que el país acabava de conquerir.

Em vaig retrobar amb aquell esperit quasi quaranta anys després, quan vaig presentar el meu llibre, Periodismo en reconstrucción, a la llibreria La Rambla. Vam parlar de la història, de Mestral, però sobretot de present i de futur. Un futur que s’ha fet impossible per la llibreria La Rambla i confesso que cada vegada que hi passo per davant no puc evitar uns instants de tristesa. Però em dura poc. Perquè hi ha sentiments molt més poderosos que la nostàlgia.

El primer, el reconeixement a totes les persones que allí, a la Rambla Nova 99, van crear un focus de catalanitat, cultura, llibertat i democràcia en els temps difícils. I permeti’m centrar aquest agraïment en un nom, el de Ramon Marrugat.

Ànima de la llibreria i de tots els valors que s’hi han acollit al llarg de cinquanta anys. El segon, l’esperança que tot allò que va significar la llibreria La Rambla trobi altres refugis, que potser ara no podem ni imaginar, però que serveixin per inspirar a les noves generacions.

L’altre dia veient la pel·lícula La llibreria, d’Isabel Coixet, vaig trobar que era com un homenatge a totes les persones que s’han deixat la pell per intentar millorar la societat mitjançant la cultura. No faré d’espoiler per aquells que no l’han vist, però els hi recomano.

És una gran pel·lícula. Quan la vegin pensin amb persones com el Ramon Marrugat i la seva família, i en què la llibreria buida, tancada, amb els vidres bruts, potser serà l’embrió de noves utopies. De moment, serveixin aquestes paraules com un modest homenatge a tots els que van fer possible els cinquanta anys d’una llibreria que va ser molt més que una botiga on es venien llibres.

Periodista. Rius és professor i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de  Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El 
Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es