Más de Opinión

Lluís Sagarra i Llauradó. El selvatà que va omplir Guinea d'inverosímils de fusta

150 anys del naixement. Claretià selvatà, músic, compositor i famós ar-quitecte sense títol, és l’artífex de l’exòtic llegat arquitectònic de l’antiga Gui-nea espanyola, a l’Africa Central, miraculosament conservat entre palmeres

Tate Cabré

Whatsapp
Lluís Sagarra i Llauradó. El selvatà que va omplir Guinea d'inverosímils de fusta

Lluís Sagarra i Llauradó. El selvatà que va omplir Guinea d'inverosímils de fusta

Al gener del 2020, dos mesos abans del confinament, va saltar la notícia del foc que va destruir parcialment la Catedral de Malabo, capital de Guinea Equatorial, en restauració, com feia poc havia passat amb Nôtre Dâme de París. La notícia més que el foc en sí, era que a l’espectacular església neogòtica i de fusta de Lluís Sagarra hi havia col·laborat Antoni Gaudí.

Potser atribuir-la a Gaudí -a qui Sagarra coneixia i admirava però el vist-i-plau del projecte li va demanar a l’arquitecte Joan Martorel i no al geni reusenc- va servir perquè la notícia sortís als mitjans. I se non è vero è ben trovato, perquè així es va parlar del pare Segarra i del seu llegat arquitectònic i d’enginyeria, de més de 33 projectes documentats a Guinea Equatorial, petit país d’1,5 milions d’habitants i parla castellana a l’Àfrica Central, que fins el 1968 es deia Guinea Espanyola, on Sagarra va projectar i dirigir la portada de l’aigua, construir escoles i esglésies i protagonitzar fets i aventures que encara són llegenda local. Curiosament els nascuts abans del 1968 conserven la nacionalitat espanyola i encara avui, la majoria porten noms castellans.

Amb el seu salacot de palma trenada i l’hàbit claretià, l’inesgotable Sagarra va projectar i dirigir la portada de l’aigua i construir escoles i esglésies per tota la Guinea Equatorial firma:

El proper 29 de novembre es compleixen 150 anys del naixement, a La Selva del Camp, de Lluís Sagarra i Llauradó, polifacètic missioner claretià la vida d’aventures i desventures del qual donaria per una súper-sèrie de Netflix ubicada a la Guinea Equatorial de quan era una colònia espanyola, una època retratada a l’exitosa pel·lícula Palmeras en la nieve (2015) del director Fernando González Molina, encara que Sagarra va morir al 1949, als 78 anys, i la novel·la en la qual es basa el film arriba fins l’època post-colonial.

De moment, el pare Sagarra no figura entre els fills il·lustres de La Selva, on no hi té dedicat cap carrer... Cap placa indica al Forn d’Avall la casa on va néixer... Algunes famílies descendents dels seus germans i germanes, com els Vilalta, Cabré, Fonts, Masdéu, Ribas, Murillo, Cañellas, Puig... Encara conservem les narracions orals i algunes fotos de l’oncle missioner, però caurà en l’oblit si l’Ajuntament no fa alguna acció per recuperar el personatge i el seu peculiar llegat africà.

Feliçment un altre claretià, el pare Eduard Canals i Casas, originari de Valls, en va escriure una biografia l’any 2003, que havia de convertir-se en un llibre que no es va arribar a publicar mai, amb fotografies molt boniques de la construcció dels edificis, dels nens bantús amb els missioners... Canals es basava en el dietari de Lluís Sagarra, i en unes anotacions recopilades per l’historiador selvatà Eufemià Fort, que tampoc van veure la llum.

Aquest llibre inèdit l’he pogut conèixer gràcies a la feliç obstinació del meu cosí Eduard Cabré per salvaguardar la memòria dels avantpassats entre els quals aquest germà de la nostra besàvia Dolors Sagarra i Llauradó, sobre qui la nostra àvia Jerònima sempre explicava que «pobreta, se li morien tants fills en néixer», com passava a totes les llars pageses abans de les vacunes, i per això li resava «un parenostre a Sant Antoni perquè ens guardi de prendre mal i de fe’n» i hi afegia «i a l’arcàngel Sant Rafel que ens porti la sort a tots com va portar a la casa de Tobies», una lletania típica de la gent de La Selva que m’ha anat rebé per quan he d’explicar als turistes l’escultura de Sant Rafel amb el jove Tobies que presideix un dels fantàstics pavellons de l’hospital de Sant Pau. Aix... Què faríem sense les històries de les àvies?

Periodista. Doctora en Periodisme i Ciències de Comunicació i diplomada en Traducció i Interpretació, Tate Cabré  ha treballat en premsa i televisió. És Guia Oficial de Turisme de Catalunya.

Temas

Comentarios

Lea También