L’observador Culla

El 3 de maig de 1983, el president Josep Tarradellas organitza una expedició informal d’una dotzena de persones al monestir de Poblet, perquè opinadors i periodistes coneguin l’arxiu que havia dipositat al monestir cistercenc de la Conca de Barberà i on s’inclouen els seus papers de l’exili i la seva biblioteca.

Acollits i guiats per l’abat, dom Maür Esteva, i pel pare Agustí Altisent, s’hi troben, entre d’altres, els Comtes de Godó, Lluís Foix, Manuel Ibáñez Escofet, el matrimoni Tarradellas i l’historiador Joan B. Culla, que és qui detalla el viatge al seu llibre de memòries La història viscuda (Pòrtic, 2019), que he rellegit aquests dies de desconfinament.

A Tarradellas, Joan B Culla (Barcelona, 1952) l’havia conegut uns anys enrere, el setembre de 1975 quan, amb 22 anys i a proposta del republicà Joan Casanellas, va decidir anar-lo a visitar a Saint-Martin-le-Beau. Allà, a Clos de Mosny, a més de conèixer el president a l’exili, Culla va rebre les primeres lliçons de tarradellisme: el president intentava prestigiar de totes totes la institució de la Generalitat encara que el context i les condicions materials no li posessin fàcil. Ell sabia de la vàlua de la imatge que hom projectava a la ciutadania. Avui, és clar, el context és tot un altre, però és interessant copsar, als nostres dies, la vigència d’algunes d’aquelles actituds que es descriuen de Tarradellas.

Ric en detalls, percepcions i anàlisis, Culla -professor de la UAB durant quatre dècades- és un historiador metòdic de memòria prodigiosa que sempre ha pres nota d’allò que passava, d’allà on anava, d’allò que coneixia, ja fos amb magnetòfon i bloc en mà, com als inicis, o recopilant i ordenant fulletons i publicacions de partits i organitzacions polítiques, moltes de les quals -fruit d’escissions irreconeixibles o confluències impossibles- avui, tret dels historiadors, ja ningú recorda. La seva autobiografia és el millor dels exemples d’aquesta tasca d’observació constant que al llarg d’aquestes dècades ha anat reflectint d’una manera periòdica a nombroses capçaleres de premsa, tertúlies de ràdio i televisió i nits electorals

Al llibre, les pàgines adjectivades i els moments descrits s’encavalquen les unes amb les altres oferint un relat interessant on, és clar, no només es coneix la vida i les percepcions del seu autor, sinó que a través del relat vital de Joan B. Culla podem descobrir la intrahistòria de la Catalunya del darrer terç del segle XX: de les polítiques de govern del president Jordi Pujol a les interioritats de la premsa diària del nostre país. A més, també hi trobem els equilibris geoestratègics internacionals d’abans de la caiguda del mur de Berlín i el seu ampli coneixement al voltant de la qüestió israeliana, de la qual és un veritable expert. Un consell, comenceu a llegir el llibre un matí de cap de setmana, perquè és difícil deixar-ne la lectura una vegada l’has iniciat.

Alguns passatges, vinculats al Camp de Tarragona, són especialment interessants. A més de l’esmentada visita al monestir de Poblet, Culla explica com, a la mili, en un escorcoll rutinari, el capità de la companyia va trobar-lo llegint un llibre d’història del partit de Macià i Companys escrit pel montblanquí Josep Maria Poblet i, des d’aquell moment, el van considerar com un recluta que calia vigilar de prop. També, que la seva primera col·laboració amb El País va ser un article sobre el polític tarragoní Antoni Rovira i Virgili, en ocasió del centenari del seu naixement. I, és clar, diversos actes i taules rodones que al llarg d’aquests anys ha fet en poblacions del Camp de Tarragona, així com l’assistència a congressos de partits i escoles de formació de tot l’arc parlamentari i extraparlamentari que s’han celebrat a les nostres comarques.

Així les coses, l’empresari i polític Josep Andreu i Abelló, el savi Albert Manent, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany o el popular Josep Curto són alguns dels noms vinculats a les comarques tarragonines i les Terres de l’Ebre que van apareixent al llibre i que se sumen a d’altres amb els quals Culla també hi ha tingut contacte directe, sigui amb major o menor intensitat: del conseller Josep Bargalló a l’empresari Artur Carulla, de l’expresident del Parlament Ernest Benach als germans David i Lluís Jou, passant per l’esposa del violoncel·lista Pau Casals, Marta Casals Istomin. El vincle més intens ha estat, segurament, amb l’exvicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, amb qui l’uneix una amistat de més de 35 anys, per damunt dels avatars de la política.

Per tot el que hi explica -detalls, viatges, dinars i confidències- no és estrany que, com reconeix ell mateix, sovint, parlant amb periodistes joves, el professor Culla utilitza la famosa frase de Blade Runner «Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu». Llegiu-lo i descobriu-ho!

Francesc Marco-Palau és Doctor en Història.