L’omnipresent tertulià egocèntric. Una plaga contra la pervivència del periodisme de servei

Al Hall of Fame de les desgràcies periodístiques haurien de reservar lloc per al brillant executiu, segurament premiat per la idea, que va decidir emplenar hores i hores de programació amb cert espècimen des d’aleshores conegut com a tertulià.

Ho va aconseguir pel seu imbatible cost, una ganga, i l’audiència ni se’n va adonar. Quatre cireres i aquella gent, disposada a xerrar pels descosits, seria capaç d’omplir tota la programació que els hi posessin a l’abast.

Treballar les notícies, els continguts, invertir en periodisme d’investigació i equips que aixequessin informació d’interès públic resultava car, perillós per als comptes d’explotació, aquell altre invent que ha acabat amb l’ofici tal com l’hauríem d’entendre. 

En canvi, els nouvinguts podien amb tot, amb qualsevol parany o dificultat que se’ls hi presentés dialècticament enfront. Són capaços de lluir opinió formada sobre qualsevol minúcia, fins i tot les més allunyades i de caràcter inversemblant.

I si no la tenen, ho disfressen a la perfecció amb un tou de frases fetes, llocs comuns i confirmant que, en comunicació, és la convicció la que convenç, tant se val si no en tens ni idea o l’autèntic expert és capaç de despullar-te a la primera frase.

Ai, els experts! Sempre es recorre a l’eufemisme per ratificar la hipòtesi de qualsevol plantejament personal. «Ho diuen els experts» i ja no cal que els identifiquis, avall, que fa baixada, malgrat que no sigui empíric, ni aporti gaire al bé comú.

Amb el pas del temps, allò dels tertulians va quallar. L’invent havia arribat per quedar-s’hi. I així, començaren a desplegar trets de personalitat prou determinats, fesomia ara ja familiar a força de trobar-te’ls diàriament. No val la definició per a tots, però els caracteritza alguns denominadors comuns.

Per començar, no aturar-se davant res. Si s’ha de solucionar Síria, es soluciona. Si s’ha de bramar contra el govern d’alguna remota nació, s’hi brama. Si hem de pontificar sobre el descens de la producció de tomàquets a les Canàries, som-hi, endavant les atxes. I apuntem fort amb el dit. En cas d’aparèixer algun raonament més acurat que el nostre en la xerrada, s’abandona una mínima educació de parvulari per interrompre, enlairar el to de veu o portar el tema ben lluny del rovell de l’ou.

El cas és que no es notin les carències. En ares d’una sorprenent ‘neutralitat’, la taula ve forjada a base de quotes: aquell simpatitza amb un partit, l’altre porta el carnet empegat al front, el tercer apareix amb ganes de fer-se un nom, projectar carrera i, a poder ser, acabar amb un càrrec que l’ajudi a pagar la segona hipoteca.

No els mou, per defecte derivat, ni aportar assenyats punts de vista, ni animar a la reflexió de l’auditori, ni contribuir al coneixement del personal que els escolta. Bàsicament, i en general –tret de comptades excepcions–, els motiva donar menjar a una insaciable bèstia íntima anomenada ego, que mai no en té prou i sempre els exigeix més.

Els clàssics aconsellaven que convé, en la maduresa de cadascú, rebaixar l’egolatria, el propi melic, fins a deixar-lo a mida de butxaca, controlable i humil. En canvi, ells l’enlairen amb l’ambició i voluntat d’aixecar una catedral dedicada al culte del propi jo.

A poder ser, diu el manual de l’ofici, una mena de directori mai escrit però interpretat per costum, entre els manaments del bon tertulià hi figura la manca de capacitat per escoltar i la voluntat de malinterpretar sistemàticament allò que d’interessant pugui esgrimir qui parla al costat.

De la mateixa manera que el periodisme es va deixar colar un cavall de Troia quan els webs van oferir informació a les noves generacions –educades en el servei de franc–, els tertulians s’han tornat una plaga que corca els pilars de la informació. Deu ser molt rendible edificar certa notorietat pública creant un personatge, malgrat que arruïnis així la credibilitat de l’informador. Interessos personals per sobre del bé col·lectiu, sense marxa enrere. Surten barates, les solucions dignes de cunyat eixelebrat i barra de bar.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent