Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

MÉS ‘BLACK’ QUE ‘BLEU’. 20 anys més tard, França torna a mirar-se al mirall de la interculturalitat

Fa uns dies, veient un partit en un bar de Fez, al Marroc, els preguntava si volien que guanyés França. «I tant, si és gràcies a nosaltres que guanyaran!»

Albert Mercadé

Whatsapp

Nit del 12 de juliol de 1998. L’Stade de France esclata quan Zinedine Zidane, capità de la selecció francesa, enlaira els més de cinc quilos d’or que forgen el trofeu més desitjat del món del futbol.

Zidane va ser la gran estrella d’aquell Mundial: va marcar dos dels tres gols de la final en què França va superar per 3 a 0 la totpoderosa selecció brasilera dels Ronaldo, Rivaldo o Roberto Carlos. Per primera vegada –i a casa–, França s’instal·lava a l’Olimp del futbol. Zidane, com altres 14 dels seus companys de samarreta bleu durant aquell Mundial, tenia els seus orígens familiars fora de França. 

Ell, fill d’una família arribada d’Algèria, només era un exemple més d’una selecció on brillaven els Vieira (Senegal), Desailly (Ghana), Thierry Henry, Thuram i Diomède (Antilles), Djorkaeff i Boghossian (Armènia), Trézéguet (Argentina), Pirès (Portugal) o Lizarazu (de confessa identitat basca). Era la França del black–blanc–beur (negres, blancs i àrabs), que es va convertir en tota una icona en un país que encara tenia ben pendent el repte de la diversitat. 

Aquell triomf va ser la presentació pública de la realitat multiracial i multicultural d’un país que difícilment podia veure’s reflectida en cap altre lloc que no fos en aquell combinat. El melting pot que dibuixava el futbol no es reproduïa en la resta d’esferes públiques, polítiques i mediàtiques del país. 

La França oficial, de sobte, topava amb la França real. 15 dies després, i encara embriagada d’aquell triomf, l’opinió pública aplaudia quan el govern de Jacques Chirac regularitzava 70.000 persones migrants que havien de ser expulsades. 

Allò, però, no va ser més que un miratge. Una política d’acollida de façana, que es va quedar allí, a la superfície. Quatre anys més tard, l’ultradretà Jean-Marie Le Pen feia història arribant a la segona volta a les eleccions del 2002 i els suburbis de París cremaven de ràbia, farts de ser invisibles. El black-blanc-beur havia estat només un bonic eslògan. La celebració d’un model d’integració que, en realitat, mai no havia traspassat les fronteres d’aquella petita realitat de 22 jugadors.

De nou, cara a cara

Vint anys després, els bleus han tornat a tastar la glòria i s’han tornat a coronar campions del món. Tot i que aquest cop la història va voler que fos el porter Hugo Llorís –nascut a Niça i de pares europeus– qui aixequés a ulls del món el preuat trofeu, aquest privilegi també podria haver recaigut en qualsevol dels altres 19 –de 23– companys de selecció que no tenen els seus orígens al país. 

Podria haver estat un dels golejadors de la final, Paul Pogba (Guinea), o l’altre golejador i el gran triomfador del torneig, Kylian Mbappé (pare camerunès i mare algeriana). Com també Umtiti (Camerun), Dembélé, Sibidé o Kanté (Mali), Rami (Marroc), Mandanda, Nzonzi, Matuidi o Kmpembe (Congo), o Mendí (Senegal).

Deia l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, un dels grans intel·lectuals de la pilota, que pel nen pobre, el futbol és l’única possibilitat real d’ascens social. La pilota és l’única vareta màgica en què pots creure. I així és com un cop cada quatre anys França es mira al mirall i es torna a descobrir. Diumenge, una companya periodista francesa em deia: «Avui la gent només veu francesos. El crit d’allez les bleus ens inclou a tots per igual». Però quant dura?

Com el joc bleu aquest Mundial, sense pulcritud ni brillantor. Així s’ha construït la França multicultural que dibuixen aquests joves jugadors. Amb el cinisme de veure com la mateixa Europa que celebra els seus gols, deixa morir a les costes els qui intenten arribar al continent, qui sap si per fer els gols que tornin a omplir el Camps Elisis, d’aquí a 20 anys, de joves europeus celebrant que són els millors del món.

 

Periodista. Actualment coordina ‘El matí de Catalunya Ràdio’. Ha treballat a Televisió de Catalunya, TAC 12 i Tarragona Ràdio. És professor i investigadoren comunicació política a la UniversitatPompeu Fabra. 

Temas

Comentarios

Lea También