Maig del 68. Nostàlgia d’aquella revolució dels valors

Què queda del Maig del 68? Aquesta és una pregunta que Europa s’està fent des d’aquella mítica data, però que aquest any serà més intensa. Perquè estem davant d’un aniversari rodó i perquè hi ha un sentiment de nostàlgia. De decepció. De derrota. Perquè existeix la percepció que les conquestes i els valors d’aquella revolta són història passada. 

Que avui Europa camina en direcció contrària als motius que van mobilitzar als joves a París, a les universitats dels Estats Units o a Praga ara fa cinquanta anys. Quan la història, de cop, es va accelerar de la mà d’una generació que, nascuda després de la Segona Guerra Mundial, va posar en qüestió un sistema social que es considerava immutable.

El Maig del 68 va anar molt més enllà de París i d’aquella primavera, va ser l’inici d’una nova època. Que, vista en la perspectiva del temps, va deixar moltes més transformacions en l’àmbit de les llibertats individuals, que en les col·lectives. Aquí, l’esperit del Maig del 68 es va colar per les escletxes del règim franquista fins que, quasi una dècada més tard, va esclatar amb la transició. 

Els joves d’avui tenen menys perspectives de progressar que els seus antecessors

Era, aquí i allí, l’expressió de l’anhel de llibertat. Si haguéssim de resumir en una paraula aquell moment, aquesta seria ‘llibertat’. Enfront dels règims totalitaris imposats per la Unió Soviètica (Praga) o els conflictes generats pel colonialisme i la guerra freda, com la de Vietnam. I ja en l’àmbit personal, enfront l’opressió que representaven pels joves unes convencions socials molt estrictes.

Una opressió social que era especialment indignant per les dones. I per això el Maig del 68 va ser, també, una revolta feminista. Representava un pas més en la vella lluita per la igualtat que les dones mantenien des dels inicis del segle XIX. I que fa cinquanta anys anaven des de la reivindicació del propi cos, d’una sexualitat plena, fins a l’equitat respecte als homes. Per tant, si després de ‘llibertat’ cerquéssim una segona paraula, aquesta podria ser ‘igualtat’. El diccionari del Maig del 68 seguiria amb conceptes com ‘pau’, ‘solidaritat’, ‘universalitat’... És a dir els que hem entès com els valors que Europa va fer seus després de les dues grans guerres del segle XX.
Tornem a la pregunta inicial. Què queda del Maig del 68? Queda molt. La societat és molt diferent de la de fa cinquanta anys. Però també falta molt camí per recórrer. Perquè en molts casos hem retrocedit en lloc d’anar endavant. Europa es mostra avui menys solidària respecte al que passa dins i fora de les seves fronteres. Més tancada en si mateixa, amb una mirada menys universal. Més egoista. La conquesta de l’estat del benestar, impulsada per la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, està avui en qüestió. I, fins i tot, molts dels països del vell bloc de l’Est viuen una regressió cap a sistemes amb greus deficiències democràtiques.

L’ascensor social, espatllat

Els joves que es van revoltar fa mig segle sabien que viurien millor que els seus pares. Els d’avui, tot el contrari. Són la primera generació que té menys perspectives de progressar que els seus antecessors. Que pateixen un sistema amb desigualtats creixents, on l’ascensor social de les oportunitats per tots està espatllat des de fa anys. I la llibertat? Doncs tampoc viu un gran moment, perquè les aspiracions i els avenços que hem viscut als carrers han acabat per generar la reacció dels poders que volen que res canviï.

En el fons, no hem aconseguit canviar les ments, l’escala de valors, els principis

I la igualtat de gènere? Doncs vist en la perspectiva del temps, possiblement és el dret que ha tingut més victòries en les lleis, i més derrotes en la vida real. Perquè a Occident existeix una igualtat formal, però no real. El paper que la societat assigna a les dones, tant en l’àmbit privat com públic, segueix sent discriminatori cap a la meitat de la població. Com tampoc hem aconseguit erradicar les actituds masclistes i que tenen la seva màxima expressió en la violència de gènere.

Per tot això tenim nostàlgia del Maig del 68. Perquè, en el fons, no hem aconseguit canviar les ments, l’escala de valors, els principis. Que és el canvi veritablement revolucionari i que aquells joves van intentar fa cinquanta anys.

 

* Periodista. Rius és professor i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ i va ser degà del Col·legi de Periodistes. Ha estat vinculat a Mestral, El Pati, El Periódico, TVE, La Vanguardia, Público i Eldiario.es