Major Trapero, una història amb bon final

Malgrat que no volgués, el major Josep Lluís Trapero s’havia convertit en un personatge de novel·la, o de sèrie de televisió basada en fets reals, si ho prefereixen. Tots els capítols estaven escrits i faltava un desenllaç. És com si l’escriptor hagués deixat reposar l’obra a l’espera d’un clímax final a l’altura de tota la trama. Durant aquest llarg silenci creixia la intriga, el suspens, sobre si la novel·la acabaria bé o malament per al nostre protagonista.

I ha acabat bé, molt bé. I, a més, amb la intensitat dramàtica que mereix. El lector, o l’espectador, se sent reconfortat per un final feliç. On el protagonista, després de múltiples desventures i injustícies, triomfa, i es veu rescabalat de tant patiment. Mentre que els ‘malvats’ queden com el que són. Poques vegades la realitat se sembla tant a la ficció.

Aquells que l’havien convertit en un heroi l’abandonen perquè ja no encaixa amb la seva propaganda

El desenllaç, com en les millors creacions del gènere, té per escenari un tribunal, en el moment que es coneix la sentència. El lector va acumulant sospites i dubtes sobre quina serà la decisió dels magistrats. Perquè durant l’obra la justícia té un paper que no invita a la confiança. Però al final hi ha un sorprenent gir de guió i el protagonista és absolt. L’abraçada amb l’advocada és d’aquelles escenes que omplen la pantalla i deixen al públic emocionat i en silenci.

Per donar-hi més emoció, dels tres magistrats del tribunal de l’Audiència Nacional, dos dictaminen l’absolució, i la presidenta emet un vot particular dient tot el contrari. El lector, o l’espectador, se sent alleugerit perquè veu que el protagonista ha estat en perill fins a l’últim moment. Queda pendent l’amenaça d’un recurs, encara que tot fa pensar que la fiscalia no voldrà ara esguerrar un final tan rodó.

Poders de l’Estat no li perdonen ni el protagonisme involuntari contra els terroristes ni haver-los deixat en evidència l’1-O

El major dels Mossos apareix en l’obra com un policia íntegre i eficient, que l’únic que vol és complir la llei. Però que, per circumstàncies de la vida, es veu atrapat per una dinàmica que el situa davant de dilemes i decisions d’una alta càrrega dramàtica.

Recordem que aquesta història comença el 17 d’agost del 2017, quan Trapero ha de liderar la resposta policial als atemptats terroristes de les Rambles de Barcelona i de Cambrils. La història és coneguda. És el moment en què una llarga i discreta carrera policial es fa visible davant l’opinió pública. En aquells dies tan tristos i difícils, el major transmet serenitat i, també, malgrat que no volgués, acapara els titulars que parlen d’èxits policials enfront del terrorisme.

El lector, o l’espectador, percep que aquest protagonisme, com en les pel·lícules, desperta molts recels. Però la història tot just acaba de començar. Està en marxa la convocatòria del referèndum, i el nostre protagonista torna a interpretar un paper central, clau. Es dibuixa així un dels trets decisiu de l’obra: la solitud del personatge, atrapat entre la irresponsabilitat dels seus caps polítics i les ordres que li arriben, tant de la justícia com del coordinador policial imposat pel govern central.

La confrontació oberta entre dos governs el posa, com tants funcionaris, en una situació impossible. La sentència diu ara que va afrontar el desafiament amb esperit de servidor públic, de la millor manera possible, complint el mandat de minimitzar els danys a les persones. Tot el contrari dels qui, no només van optar per la repressió violenta l’1 d’Octubre, sinó que van construir un relat fals per criminalitzar l’actuació del major. És aquest relat el que està present durant tota l’obra i que el lector, o l’espectador, tem que acabi triomfant al final.

El protagonista viu aquests tres anys en la solitud. Aquells que l’havien convertit en un heroi l’abandonen perquè ja no encaixa amb la seva propaganda. I alguns poders de l’Estat no li perdonen ni el protagonisme involuntari contra els terroristes ni haver-los deixat en evidència l’1 d’Octubre. Però, al final, com en les millors històries, aquesta solitud es veu recompensada pel reconeixement del lector, o de l’espectador, si ho prefereixen.

PD. 
I per acabar, permeti’m una postdata molt personal. En les bones històries hi ha sempre personatges que acompanyen al protagonista. En aquest cas, un d’ells és en Cèsar Puig, amic d’infantesa a Valls. Des d’aquí vull mostrar la meva alegria per la seva absolució i la meva solidaritat per tot el que ha sofert durant el procés.

*Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.