Malgrat els dubtes inicials, la UE atorga als catalans el dret a ser escoltats

Rajoy no té suport per empresonar Puigdemont però el diàleg que reclama la Unió Europea no és per la independència.

Tot està dit aquí. El govern de Madrid va equivocar-se esperant que, per por, el dia 1 d’octubre als carrers catalans només hi hauria Guàrdia Civil i grups de radicals.

Per això l’intent per justificar les porres a Catalunya assegurant que tots els estats han de fer ús de la força alguna vegada o que a Alemanya o París els militars també estan als carrers no ha servit a Rajoy per guanyar-se el suport europeu.

Després i amb la tossuderia de negar el referèndum, l’executiu de Rajoy va ignorar la protesta, deixant bocabadats als seus amics europeus quan van sentir que fins i tot hi havia felicitacions per a la Guàrdia Civil.

La Unió Europea no està per a canvis de fronteres internes però no creu que els catalans puguin ser equiparats a terroristes ni tan sols si volen l’escissió.

Aquesta és la raó per la qual al Parlament Europeu va haver-hi consens per fer el debat urgent dins la sessió plenària, celebrada a Estrasburg la setmana passada.

No és normal que un estat membre i gran com l’espanyol sigui obligat a justificar els seus fets

No és normal que un estat membre i gran com l’espanyol sigui obligat a justificar els seus fets, davant de l’hemicicle europeu.

El clam de tots els grups contra la independència no ens ha permès detallar les hores de debat que els diputats del PSOE però també del PP van haver d’invertir, a les reunions internes dels seus propis partits, per evitar la censura al govern de Madrid.

No és habitual, escoltar al portaveu del PP reclamant per pietat, la solidaritat: «No ens assenyalin, perquè el que està en joc és la divisió del meu país», va dir González Pons amb la solemnitat dels moments greus contra les veus que des de l’Esquerra Unida o des dels Verds demanaven la solidaritat amb Catalunya.

Com tampoc és corrent veure plorar a un secretari d’Estat mentre parlava amb els corresponsals de la premsa europea perquè el seu país «es podia trencar» i els periodistes seguien demanant perquè el govern no havia intentat negociar.

Negociar què? Aquesta és la pregunta que les institucions de la Unió no poden ni volen contestar deixant oberts els marges per una reflexió, que passats aquests dies cadascú s’haurà de plantejar.

Perquè la Unió Europea, que no ha volgut censurar mai Rajoy, ens ha dit altres coses. Segur que moltes més de les que hauria desitjat el Madrid prepotent contra el qual dimarts, poc després de les tres de la tarda, va prendre la paraula Donald Tusk, president del Consell Europeu.
«Permetin-me que en aquests moments greus per a Catalunya i per a tot Espanya m’adreci des d’aquí al president de la Generalitat, el senyor Carles Puigdemont, just abans del seu discurs».
Tusk va dir que parlava «no només com a president del Consell, sinó també com a europeu a favor de la diversitat dins la unitat, membre de minoria, regionalista i un home que sap el que vol dir ser copejat pels bastons policials». També, com l’home «que ha estat primer ministre d’un país gran».

I Donald Tusk, exprimer ministre de Polònia, va anunciar: «Fa uns dies, vaig demanar a Rajoy que busqués una sortida al problema sense l’ús de la força, amb el diàleg, perquè la força dels arguments sempre és millor que l’argument de la força».

I dit això va demanar al president de la Generalitat que fes un pas enrere: «Avui, li demano a vostè que respecti l’ordre constitucional i no anunciï res que pugui fer el diàleg impossible» perquè «les conseqüències només poden ser dolentes per als catalans, per a Espanya i per a tota la Unió Europea».

A nosaltres ens toca decidir però crec que, obtingut el dret a ser escoltats, ens mereixem fer aquest debat amb el temps necessari per saber què guanyem i perdem.