Más de Opinión

Manual electoral per a despistats i com estalviar-vos una setmana de campanya

Un repte doble. Amb fins a nou partits amb opcions reals d’entrar al Parlament, els periodistes, més que capacitat d’analitzar, necessitem habilitat per resumir

Albert Mercadé

Whatsapp
Manual electoral per a despistats i com estalviar-vos una setmana de campanya

Manual electoral per a despistats i com estalviar-vos una setmana de campanya

Una campanya electoral fa mandra. I encara més ara, en plena pandèmia i amb el cap més pendent de quan podrem sortir d’aquesta crisi que d’escoltar debats, entrevistes i proclames. És per això que em veig amb l’obligació moral d’estalviar-vos el viacrucis de set dies més de campanya i oferir-vos 
la guia definitiva amb tot el que cal saber per anar a votar ben informat el 14 de febrer.

Esquerra

Els favorits. Volen substituir CiU com la casa gran del sobiranisme. Però d’esquerres, això sí. També diuen que són pragmàtics, i posen el focus en la gestió. Defensen la taula de diàleg amb l’Estat per resoldre el conflicte polític, tot i que per ara només s’ha reunit una vegada. Estaran sí o sí al pròxim govern, i són els que tenen més ventall de pactes possibles: un govern independentista amb Junts i potser la CUP, o un govern d’esquerres amb els Comuns i el suport extern del PSC.

Junts

L’independentisme més abraonat, bàsicament des del punt de vista retòric. Tenen la independència com a objectiu prioritari i els incomoda el debat en l’eix ideològic.

A hores d’ara costa tenir clar si opten per aixecar la DUI, un referèndum unilateral o un de pactat.

El seu principal reclam és el president Puigdemont, tot i que Laura Borràs també aixeca bastantes passions entre el públic independentista. Volen seguir governant amb ERC.

CUP

Es presenten l’alternativa a la manera de fer actual de l’independentisme. El lema extraoficial és: «quan la CUP hi és, passen coses». A la pràctica, volen tornar a fer com l’any 2017: condicionar les polítiques del govern perquè sigui més d’esquerres, sense abandonar el conflicte amb l’Estat. De fet, aposten per generar les condicions per un nou referèndum d’autodeterminació aquesta legislatura.

PDeCAT

L’últim ball dels de tota la vida. De ser-ho tot a lluitar pel descens de categoria. Són els únics independentistes que no tenen complexos per dir que són de dretes.

Basen la campanya a oposar-se a la CUP, i somien en tenir prou força perquè sigui d’ells i no dels cupaires de qui depengui la nova majoria. La paradoxa és que la seva candidata formava part del govern que critiquen fins que la van cessar.

Comuns

Com la Iniciativa per Catalunya de tota la vida, es presenten com el vot segur per fer un govern d’esquerres (un tripartit, vaja). Deixen clar que no governaran amb Junts, a qui etiqueten de dreta, i la seva aposta és fer-ho amb el PSC, com a Madrid o a l’Ajuntament de Barcelona. Intenten dissimular que l’últim any han estat la crossa del govern (de JxCAT), a qui van aprovar els pressupostos.

PSC

Han guanyat la primera batalla, la d’allò que els amants de la comunicació política anomenem framing: imposar un marc mental a la resta de partits. L’efecte Illa, una construcció mediàtica per fer creure que el canvi de candidat els situava en condicions de derrotar l’independentisme.

Com Ciutadans el 2017, són el vot útil unionista. Només les millors cuines els donen opcions de victòria, però governar ja és pràcticament missió impossible. Necessitaria que l’independentisme no tingués majoria i que el votés fins i tot l’extrema dreta.

PP

Roda el món i torna al born. Després d’estar a punt de desaparèixer, ara s’han convertit en la casa d’acollida de l’unionisme. Han passat pel mercat d’hivern i han fitxat la número 1 de Ciutadans i la número 2 de Manuel Valls. A l’únic a qui poden aspirar és a condicionar una (molt) hipotètica investidura de Salvador Illa si l’independentisme no suma. Això sí, són la candidatura més tarragonina: els dos primers per Barcelona són de la ciutat

Ciutadans

Com va passar a l’Estat, tot indica que aquí la clatellada també serà de les que faran història. Han fet de l’oposició a l’independentisme la seva raó d’existir, i ara els ha sortit un bolet encara més agressiu i tòxic que se’ls menjarà la torrada. Han fet tornar Inés Arrimadas a fer campanya per intentar salvar els mobles, però els pronòstics no deixen gaire marge per l’optimisme.

Vox

Paperera de la història. L’únic present que pot tenir l’extrema dreta a casa nostra.

Periodista. Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.

Temas

Comentarios

Lea También