Maoris fantasmes. Nova Zelanda, un país més gran que el Regne Unit que no apareix als mapes

El vol entre Sydney i Auckland dura poc menys de tres hores, amb 60 minuts de diferència pel que fa a fus horari. Quan el vaig fer, un senyor que es dirigia a Santiago de Xile em va etzibar: «Ja saps el que diuen d’aquest vol, oi? Endarrereix el teu rellotge una hora i la teva ment deu anys».

El cert és que no n’hi havia per a tant i durant els mesos que vaig viure a Nova Zelanda vaig descobrir un país que encara estava per descobrir per a la majoria d’espanyols i que no tenia res a envejar econòmicament i socialment a la resta de països occidentals, que molts assimilem a aquesta Europa del benestar.

Coneixem Nova Zelanda perquè està als nostres antípodes. O sigui que en aquest planeta no pots viatjar més lluny, principal argument perquè em decidís a fer les maletes. El que no significa viure aïllat. Ara més recentment, aquest país -amb unes dimensions superiors al Regne Unit i integrat principalment per dues illes- es va posar de moda després que els productors del Senyor dels Anells escollissin el parc de Tongariro -a l’illa nord- per rodar-hi els exteriors.

I vet aquí que bona part dels concursants del ja cèlebre Pasapalabra vulguin viatjar a Nova Zelanda cada cop que els pregunten què farien -ingenus d’ells- en cas de guanyar el pot multimilionari. Total, que Nova Zelanda rep actualment al voltant de quatre milions de turistes l’any que s’hi deixen 8.470 milions d’euros. Tota una mina que no poden deixar perdre.

Però, quin és el problema de Nova Zelanda? Doncs que ningú els té en compte. No apareixen ni als mapes. Si no, provin d’obrir el mapa de destinacions de la revista d’Iberia. Nova Zelanda s’ha esfumat. O als productes de Starbucks, Ikea o Walmart, on aquestes dues illes -territori maori- són autèntics fantasmes.

S’imaginen comprar un mapa mundi on faltessin illes com el Japó, Cuba, Groenlàndia o Madagascar? Què en pensarien?  Doncs que els han pres el pèl. En canvi, hi falta Nova Zelanda i ningú s’hi fixa.

Farts de tant menyspreu, fa anys que el Govern neozelandès va iniciar una campanya de propaganda internacional per donar-se a conèixer. «Ei, estem aquí. Som com Terol, que també existim». 

La gota que va vessar el got va ser per Cap d’Any. Fixin-s’hi. A les notícies de l’1 de gener tots esperem bocabadats veure els magnífics focs artificials de com la resta de països han donat la benvinguda al nou any. Els primers en sortir? L’esplèndida badia de Sydney, amb la seva llegendària òpera.

Doncs no: els primers són els neozelandesos una hora abans, amb els focs de la badia d’Auckland, que no té res a envejar a la de Sydney. Al contrari, el pont és més o menys igual i a més té la torre de comunicacions, fàcilment identificable.

Però no hi ha manera, les primeres imatges sempre són les australianes, els seus incòmodes veïns amb qui mantenen una rivalitat extrema, malgrat que ho vulguin dissimular tant els uns com els altres a base de negatives. Una cosa així com els argentins i els xilens.

Campanya per dir prou

Però la desconsideració ha anat a més fins que a la primera ministra, la laborista Jacinda Ardern, se li han inflat els nassos (per dir-ho d’alguna manera) i ha llançat una campanya perquè la gent situï Nova Zelanda als mapes.

Ardern ha protagonitzat un vídeo humorístic amb l’actor Rhys Darby (de pel·lícules com Jumanji) per dir prou. ‘Ajuda’ns, poseu Nova Zelanda al mapa’ ja té més de 40.000 seguidors que denuncien el flagrant oblit. Es pot consultar fàcilment a Youtube i qualsevol pot afegir-se a la denúncia, a la plataforma Maps without NZ.

O sigui que si veieu algun mapa sense Nova Zelanda, si us plau, no dubteu en comunicar-ho. Els integrants dels All Blacks -amb la seva original i enigmàtica haka-, la soprano Kiri te Kanawa, els actors Russell Crowe o Sam Neill o el director de cinema Peter Jackson us ho agrairan.

Nova Zelanda està als antípodes però això no els va impedir ser el primer país al món en legalitzar el vot femení. Només per això, paga la pena reconèixer el seu esforç. 
 

Periodista. Natural de Gandesa, Josep Garriga va començar com a periodista al ‘Diari de Tarragona’. Després de dues dècades a ‘El País’, ara treballa al departament de comunicació d’AGBAR.