Más de Opinión

Maragall, un joc de mirades i de miralls

Gestor d’èxit. Malgrat que a partir de les Olimpíades tenia anomenada mundial, mai li vaig notar cap mena de prepotència. Ans al contrari, escoltava sempre i moltes vegades et demanava l’opinió

JOSEP MARIA MARTÍ

Whatsapp
JOSEP MARIA MARTÍ

JOSEP MARIA MARTÍ

El país en què vivim és petit. Ja ho sabem. La seva grandesa li ve de l’èpica amb què recorda i proclama més les seves derrotes que les victòries. Té moltes virtuts, les tòpiques i les que no s’expliquen tant, com per exemple blasmar moltes vegades dels seus fills il·lustres quan estan en actiu, i passar-los a l’estadi de la glòria i el reconeixement quan o bé són morts o bé ja estan a punt de desaparèixer del mapa. Aquests dies he pensat en això tot llegint els comentaris, articles i declaracions sobre un personatge clau de la història de la segona meitat del segle XX a Catalunya: Pasqual Maragall, que fou  alcalde de Barcelona i president de la Generalitat.

Recordo el que em va dir sobre els Jocs del 92: «La ciutat no la canviarem només nosaltres; aquesta és una tasca de tots»

El vaig començar a tractar l’any 1987. Jo aleshores treballava com a director de Cadena Catalana. La ciutat havia iniciat la carrera cap a la seva transformació; havia d’acollir els Jocs Olímpics del 92. A l’emissora teníem una freqüència d’emissió que ens vagava i hi calia fer alguna cosa. Vam pensar que el millor seria fer una ràdio urbana, dedicada als habitants d’un lloc sotmès com Barcelona a tota mena d’obres i canvis que generaven molts problemes de mobilitat i li posarem el nom de Ràdio Tràfic. Necessitàvem la col·laboració de l’Ajuntament i la vam tenir; no en forma de subvencions sinó d’ajuda logística i de facilitació de la nostra tasca. Va ser possible perquè l’alcalde Pasqual Maragall hi va creure i darrere d’ell, per obligació, la corrua de funcionaris i tècnics del consistori. El dia de la inauguració, parlant de la il·lusió que teníem en aquest projecte, em va dir una cosa que recordo: «No solament nosaltres canviarem la ciutat, aquesta és una tasca de tots. Estem fent la nova Barcelona i hem d’aguantar fort».

Amb els anys, i jo com a director ja de Ràdio Barcelona, vaig tenir ocasió de comprovar alguns dels trets definitoris del personatge: la seva cultura, la visió que tenia no solament de la ciutat sinó del món, la seva aparença de savi despistat i el bon tracte que sempre dispensava a tothom. No era aquesta la imatge que alguns havien fabricat, ni des de l’altre costat de la plaça de Sant Jaume, ni des del carrer Nicaragua, ni des de Madrid on l’ara empresari Felipe González el considerava un petit burgès progre i una mica esnob. D’altres del món madrileny arribaven més enllà en el seu descrèdit, li atribuïen coses encara pitjors. Cada cop que jo anava a la «capital del reino», havia de fer desmentiments.

Vaig comprovar la seva cultura i el bon tracte que sempre dispensava a tothom

Eren anys en què encara hi havia una certa distància i respecte mutu entre polítics i periodistes; ens vèiem amb freqüència amb Maragall i, malgrat que a partir dels Jocs tenia anomenada mundial i era considerat arreu un gestor d’èxit, mai li vaig notar cap mena de prepotència, al contrari, escoltava sempre i moltes vegades et demanava l’opinió. Hi havia una trobada fixa cada any: es feia pels volts de Nadal amb els directors dels mitjans, al menjador que hi havia al costat del seu despatx. Sempre era un off the record interessant. A finals de l’any 1977, ell ja havia anunciat que se n’anava i en aquest darrer dinar, quan érem a les postres, el seu cap de comunicació, en Josep M. Balcells, se’m va acostar i em digué a cau d’orella si podia dir unes paraules de comiat. Es tractava d’improvisar i com per la finestra s’albirava el mar, vaig manllevar uns versos del poema de Kavafis a fi de simbolitzar el llarg i incert viatge que anava emprendre, i en nom de tots li vaig desitjar sort. Em va mirar mig emocionat i em va donar les gràcies.

Amb posterioritat ens vam veure més vegades, una d’elles, la més important, va tenir lloc al Palau de la Generalitat. Un bon dia em va fer una proposta professional d’aquelles que et deixen alguna nit sense dormir, però al final li vaig dir que no i vaig utilitzar l’argumentari que tenia preparat d’altres circumstàncies semblants. Vaig pensar que la bona relació s’havia acabat, però al contrari, em va seguir tractant amb respecte i consideració.

Un dia, sortint de l’Hospital Clínic uns joves em van demanar que em fes soci de la Fundació de Lluita contra l’Alzheimer que ell va promoure. Al full explicatiu que em donaren hi havia la foto d’en Maragall amb una mirada, no sé si de la persona que passava pels inicis de la malaltia o si simplement es tractava d’una imatge retocada pel fotògraf; però el seu esguard era diferent: tenia l’aire d’un personatge a qui la vida havia fet la punyeta moltes vegades i ara, d’una manera definitiva.

* Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.

Temas

Comentarios

Lea También