Maria Mercè Marçal i Antoni Ros Marbà, poesia i música: Cançons per a una tarda d’estiu

Antoni Ros Marbà (Barcelona, 1937), grandíssim si no enorme director d’orquestra, i Maria Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998), grandíssima si no enorme poeta, es troben demà a la tarda en un concert al Palau de la Música Catalana. Ros Marbà ha compost Set cançons a Maria Mercè sobre els seus poemes, que entonarà la soprano Elena Copons amb Jordi Armengol al piano, en un programa de lieder en el què també s’estrenaran les Cançons sobre poemes de Carner, del reusenc Joan Magrané, i es commemorarà el centenari del vallenc Robert Gerhard. Convocatòria musical de primeríssima categoria.

Ros Marbà és el degà en puritat acadèmica dels nostres directors d’orquestra: degà d’una escola de Barcelona que arrenca d’Eduard Toldrà i que ha donat deixebles estimats del grandíssim nivell de –només per dir tres noms– Edmon Colomer i Salvador Mas, que veiem dirigir al cicle tarragoní de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, amb currículums sempre d’excel·lència i recorregut internacional, i Josep Pons, que del podi de l’Orquestra Nacional de la capital d’Espanya ha passat al fossat del Liceu, una de les capitals mundials de l’òpera.

Maria Mercè Marçal és una de les millors poetes de la literatura catalana. Per la profunditat dels seus versos, pel nivell altíssim del seu català, per la seva fluida mètrica i també pel seu compromís cívic amb el feminisme, l’esquerra i el país: «Ser dona, de classe baixa i nació oprimida».

Per diversos temps en els què els camins de la vida es creuen, vaig tractar la Maria Mercè i a dia d’avui tinc l’Antoni com un dels meus millors amics. De manera que en una de les nostres llargues converses, bo i parlant del seu tempo actual, força dedicat a la composició, li vaig suggerir que posés música a poemes de Maria Mercè Marçal, que és en aquest espai clàssic un territori poc explorat, no pas en el de la cançó popular i en el memorable recitat al Baryshnikov Arts Center de Nova York de Patti Smith, Lou Reed i Laurie Anderson, degut a en Pep Bargalló quan era director de l’Institut Ramon Llull, amb un programa de mà elegantíssimament curat per Teresa Ferré, aleshores responsable de publicacions de l’IRL i actual directora del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre.

La poesia de les intimitats es fa més metafísica i encara més pública en els pentagrames de Ros Marbà, un eco libèrrim com ella, en una harmonia que va i ve de la tonalitat i fa anar la veu fins als seus aguts anímicament més alts i tècnicament més difícils d’emetre: s’ha de tenir molta veu i molt ben educada per entonar-los al límit del risc. En els lieder de Ros Marbà, ressona, consona i dissona la força anímica de la Marçal, que denuncia i reivindica en el poema que se situa a 8 de març, dia internacional de la dona, dedicat a l’anarcosindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, mort a trets dels pistolers d’una extrema dreta plutocràtica que no mirava prim.

Ha fet ara 35 anys, després de dinar a Casa Leopoldo, just al costat de la placa que recorda el crim, al carrer de la Cadena, la Maria Mercè em va recitar in situ aquell poema d’intensitat inversament proporcional a la seva extensió. Va ser un moment elèctric, molt especial. La vaig tractar prou perquè ens ajudava amb la tria del model lingüístic i correccions de la revista clandestina ‘Universitat’, que fèiem a casa meva, molt a prop de la seva. Era una història bonica perquè ‘Universitat’ era l’òrgan dels estudiants del PSUC i ella es movia a l’òrbita independentista del PSAN, però ens unia la lluita contra la dictadura i per les llibertats polítiques i nacionals, amb un dret d’autodeterminació per sobre de discrepàncies conjunturals. Els temps passats de tràngols eren durs, però era bonic aquell respecte per les opcions diverses que trobo a faltar en la dramatúrgia política del Procés.

Ara, tanmateix, toco al piano la música que l’Antoni Ros Marbà ha posat sota el poema de la Maria Mercè Marçal, i que ha tingut la gentilesa de dedicar-me, i penso que, com deia Schönberg, les dissonàncies no són més que consonàncies allunyades i que algun dia tornarà l’acord i es refarà l’harmonia.

Antoni Batista és doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l'Avui i La Vanguardia. És autor d'una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. 'ETA i noslatres' és el seu últim títol.