Mariano Rajoy no és Willy Brandt

El 1974 el socialdemòcrata Willy Brandt era canceller d’Alemanya. A les darreres eleccions havia obtingut una victòria aclaparadora amb el 46% dels vots, el millor resultat dels socialistes a tota la història alemanya. El 24 d’abril d’aquell any la policia alemanya va detenir Günter Guillaume, un dels assessors presidencials. Com es va comprovar posteriorment Guillaume era un agent secret dels serveis d’intel·ligència de l’Alemanya de l’Est. Doncs bé, uns dies després de la detenció, Brandt va presentar la seva dimissió irrevocable com a canceller d’Alemanya. No perquè fos culpable, no perquè tingués res a veure amb cap xarxa d’espionatge, no perquè hagués ocultat informació, no perquè hagués tocat ni un marc de diner públic. No. Willy Brandt va dimitir perquè va argumentar que com a canceller s’havia equivocat dipositant la seva confiança en algú que es va revelar com un espia fet que, ell entenia, havia de comportar la seva dimissió. Tota una lliçó d’ètica aplicada a l’activitat política.

El 2017 Mariano Rajoy continua sent el president del Govern d’Espanya. Com és sabut per tots aquells que estan llegint aquestes línies el PP, com a partit polític, està imputat en diversos escàndols de corrupció. No els recordarem tots perquè no tindríem espai, tan sols recordaré els anomenats casos Gürtel, Púnica i Lezo, un entramat de presumpta corrupció sistemàtica que els investigadors policials relacionen entre si. Persones de la més estricta confiança de l’actual president del Govern (no cal recordar els ja tristament famosos missatges de whatsapp) estan directament assenyalats com a cervells d’algunes d’aquestes trames corruptes. El mateix Rajoy compareixerà pròximament com a testimoni en el judici del cas Gürtel.

Clar, des del respecte més escrupolós al principi democràtic de la presumpció d’innocència, si hi hagués a la Moncloa el rigor ètic i moral demostrat per un Willy Brandt el senyor Rajoy faria temps que no seria president del Govern. Per desgràcia, no tenim un Willy Brandt, tenim a Mariano Rajoy amb totes les conseqüències que se’n deriven però un no pot eludir la seva responsabilitat política quan ha posat a dit a persones de la seva confiança personal que després han demostrat tenir una fortuna oculta en comptes opacs fora del país. 

Diu el senyor Rajoy que tot és una mena de cúmul de «casos personals aïllats» sense relació entre si (agosarada afirmació si llegim les mateixes interlocutòries judicials), afirma també que a Espanya «qui la fa la paga». No, sens dubte, gràcies a ell. Només cal recordar que quan van començar a aparèixer les primeres informacions que denunciaven la trama Gürtel el mateix Mariano Rajoy va comparèixer públicament rodejat per la direcció del PP (Ana Mato, Francisco Camps, Ana Botella, Rita Barberà, etc.) sostenint que «no estem davant d’una trama del PP com alguns pretenen. Lamentablement, però, no hi ha cap indici que ho pensi fer potser perquè si repassem les mateixes declaracions i intervencions de Mariano Rajoy paraules com «ètica» o «moral» són pràcticament absents.