Marx tenia raó

Durant aquest quasi dos mesos de confinament a diversos graus els empresaris han passat de preocupar-se per la caixa a fer-ho pel futur del seu negoci. Hi ha qui ha demanat crèdits ICO no tant perquè el necessiti per sobre-viure sinó per afrontar la inversió necessària en tecnologia al nou escenari. Altres per aprofitar oportunitats d’inversió, al sector o a altres. Pot-ser bon moment per diversificar.

Hi ha sectors i nínxols que han crescut com per exemple els relacionats amb la formació a distància. Les activitats relacionades amb alimentació bàsica de consumidor final ens han recordat el seu caràcter anticíclic i són atractives per inversos que cerquen seguretat i rendibilitat en aquest moment.
Els que han tingut comandes temen una caiguda a mitjà termini, ja que moltes han sigut per augmentar estocs, i a més a més s’espera una davallada de la demanda final. No hi ha previsions de compra. Es té por a l’efecte domino, per exemple del sector hoteler.

Preocupa la possible responsabilitat de l’empresa, dels seus administradors i consellers, davant reclamacions per covid-19 al ser considerat accident de treball. Tot el que passi en horari laboral (in intinere inclòs) té aquesta consideració. I en cas de mort o invalides pot haver sanció, i aquestes no són cobertes per les assegurances.

S’ha de facilitar al màxim la connectivitat dels clients. Cal formar als equips per facilitar turs virtuals per la botiga o l’estand. Però com diu en Montserrat Soler «la digitalització dels processos comercials no suposarà la desaparició dels comercials». El telèfon no va acabar amb ells i tampoc ho farà internet. Els bons comercials, els que saben guanyar-se la confiança dels clients i tancar la venda, tenen el futur assegurat; perquè «són els que porten els diners», sempre que les vendes es cobrin.

Alguns empresaris estan arribant a la conclusió que el filòsof alemany tenia raó al dir que «la política és l’art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats

Les empreses podran apujar-se a la tecnologia o no, però no poden evitar-la. Han de pensar que passa si la competència puja i nosaltres no. Moltes empreses van sortir de la gran recessió enfortides en internacionalització, ara pot-ser ho fan en online i teletreball. Segurament no serà causa d’èxit sinó requisit de no fracàs. I un cop pujades hauran de fer front a la ciber-seguretat i protecció de dades. 

Un dels efectes de Covid-19 esta sent accelerar canvis que ja estaven entre nosaltres. S’ha d’evitar que les eines es converteixin en objectius. Un dels reptes del teletreball serà lluitar contra la desvinculació. Covid-19 també ha trastocat l’escala de prioritats; la família ha pujat. S’ha canviat el contracte psicològic amb l’empresa. Preocupa com fer front a un escenari amb augment de les peticions de reducció de jornada i similar per conciliació familiar.

Un repte la gestió d’emocions i dels stress, personal i dels altres. Recordem a Maslow i la seva piràmide, en situacions de crisis les motivacions fisiològiques i de seguretat (física, mental i financera) adquireixen importància. Els col·laboradors tenen incerteses, cal transmetre’ls confiança. Cal aprendre a liderar equips virtuals.

La preocupació dels propietaris immobiliaris no és tant cobrar les rendes de l’estat d’alarma, com qui futur tenen molts locals i oficines. S’ha de facilitar la seva reconversió a habitatges.

Hi ha por de que el necessari suport als necessitats amb la renda mínima vital esdevingui un des-incentivador econòmic com sembla que és el PER.

Hi ha qui desitja que vinguin els homes de negre, perquè «amb aquesta colla no ens en sortirem». En lloc de centrar-se en com aconseguir el màxim de fons europeus i com aplicar-los ho fan principalment en lluitar pel seu espai polític. No es que alguns vulguin veneçualitzar-nos sinó que la majoria semblen autèntics incompetents. Mostres d’aquesta incompetència son l’oportunitat de les mesures fiscals de l’impost de patrimoni i successions del la Generalitat de Catalunya, i moltes de les declaracions del vicepresident del Govern Central.

Fruit parcial d’aquesta incompetència és la decisió de Nissan, presa dins d’una estratègia global, afavorida per el nostre clima polític tan poc business friendly Fa temps que s’ha perdut el fil entre la política i la societat civil. Nissan tindrà molta repercussió als mitjans, però no és res comparat amb els milers d’autònoms i petits empresaris que no surten a cremar neumàtics a les carreteres.

Alguns empresaris estan arribant a la conclusió que Marx tenia raó al dir que «la política és l’art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats».
 

Jorge Tarragona. Empresari i director general de diferents companyies familiars durant més de 35 anys i expresident de Comertia (Associació Catalana de l’mpresa Familiar del Retail), És en l’actualitat conseller de famílies empresàries i advocat. Professor d’Empresa Familiar a la Universitat Central de Catalunya, és autor des lllibres ‘¿Continuar, vender o cerrar?’ i ‘Ángeles y demonios de la familia empresaria’.