Memòria del soci 15.501. El Barça com a calendari d’una vida

Alèxia Putellas. Donaré per filosòficament acabat aquest article quan la Pilota d’Or 2021 sigui entrenadora i els entrenadors dels equips femenins deixin de ser 'tíos'

Antoni Batista

Whatsapp
Antoni Batista

Antoni Batista

A finals d’any, quan tothom fa balanç de gairebé tot, arriba el carnet de soci del F.C. Barcelona, que també permet establir el calendari d’una vida, i encara més si és, com en el meu cas, un carnet «sènior». El primer barem ja és espectacular: el número de soci, que va baixant i, si bé cada any tens més pedigrí i ets més un pota negra culer, també t’avisa que com més baix sigui, més gran et fas. Ara jo soc el soci 15.501, de 137.000 i escaig.

Una mesura del creixement en clau barcelonista és la relació d’edat amb els diferents estaments del club. Quan vaig anar a futbol per primer cop, jugava en Kubala, que podia ser el meu pare. Quina impressió, el Nou Camp acabat d’estrenar! Vaig entendre la genialitat de l’estadi quan, ja esdevingut periodista, me’l va explicar amb tanta tècnica com emoció el seu arquitecte, Francesc Mitjans. 

Molt temps després, vaig ser de l’edat dels jugadors. Quan vam guanyar la lliga de 1985, el porter era Urruti, nascut el mateix any que jo, i em vaig donar el gust d’entrevistar-lo, tot i que mai no he fet periodisme d’esports. Quina enyorança d’aquells porters artístics que no optaven a ser jugadors de camp: blocaven, allunyaven amb els punys centrades de córner, es llançaven als peus del davanter centre, que els esquivava amb un salt d’elegant fair-play... Vítor Baía em va explicar amb una certa tristor l’ocàs de l’últim d’aquells mohicans.

Per les quatre lligues Cruyff, al principi dels noranta, jo era més jove que l’entrenador, però ja era més gran que els jugadors, i em vaig donar el gust d’entrevistar-lo, tot i que seguia sense haver fet periodisme esportiu. Després de fer la feina, i encara més interessant que la feina, van ser els escamarlans i les cocotxes que vam compartir a Casa Jacinto. He gaudit amb el geni universal de Leo Messi, però mai no tant com quan els onze bojos d’en Johann sortien com a posseïts a foradar la porteria contrària important-los un carall quants gols ens farien ells. «No importa cuántos nos metan; si metemos uno más, ganamos».
Per les dues lligues d’en Rijkaard, nou mil·lenni, jo era més gran que l’entrenador i ja tenia edat per ser pare dels jugadors, època gloriosa de Xavi Hernández, actual entrenador, i Valdés i Puyol i Ronaldinho i Iniesta...  Llavors, jo ja era més gran fins i tot que el president, Joan Laporta, president actual a qui li trec deu anys. Ara, doncs, em toca esperar a arribar a tenir edat per ser avi de futurs presidents i besavi de jugadors, amb l’esperança de la vida, per damunt de tot, i de noves victòries que l’acompanyin.

No, no he fet mai periodisme esportiu, però a més a més de les entrevistes esmentades, me donat el gust de fer-ne de personalitats del món del futbol que m’han semblat interessants més enllà de la seva trajectòria esportiva. El president Agustí Montal va ser valent de deixar-se entrevistar demanant la legalització del PSUC quan la transició a la democràcia encara no estava clara. Helenio Herrera, el meu primer mite com a entrenador, em va explicar els secrets del seu futbol de realisme màgic. Amb Pep Guardiola vam arribar a parlar de poesia. Meho Kodro va evocar els desastres del genocidi de Bòsnia i de la seva ciutat de Mostar, tan castigada. Amb Stoítxkov vam xerrar de futbol i vam riure molt en un parell d’àpats a cal doctor Miquel Llobet, gran traumatòleg expert en lesions esportives, metge dels que conserven aquell tracte tan meravellós de ciència i humanisme.

Els socis més antics que conec són Antoni Ros Marbà i Jaume Miquel. Antoni Ros Marbà, un dels millors de la direcció d’orquestra, té el 6.036. El mestre és un culer d’elit, autor de l’himne del centenari del club, amb qui he compartit inoblidables desplaçaments liderats per Joaquim Maria Puyal, col·lega de valuós mestratge, amic que hi és quan no és fàcil ser-hi, a la nostàlgia cada cop que intento escoltar una retransmissió de La Liga i ploro desconsoladament abans de treure el volum. L’últim partit concelebrat va ser l’últim desplaçament d’en Puyal, al camp del Llevant, 13 de maig de 2018, derrota per 5 a 4 però memorable all i pebre al peu de l’Albufera. El doctor Jaume Miquel, company de facultat i militància antifeixista, estimat i excel·lent pediatre a Santa Bàrbara (Montsià), té el número 3.745. El va donar d’alta el seu pare, també metge, el setembre de 1964, quan només tenia onze anys.

L’últim episodi d’aquesta cronologia en clau culer –i d’amistats bellíssimes!–, que arrodoneix la mirada a futur, és l’interès de rigorosa actualitat pel magnífic futbol femení. Donaré per filosòficament acabat aquest article quan Alèxia Putellas, Pilota d’Or 2021, sigui entrenadora i els entrenadors dels equips femenins deixin de ser 'tíos'. Visca el Barça!

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes rlandès i basc, la memòria de la lluita contra ladictadura i la música. ‘Memòria de la resistència antifranquista’ és el seu últim títol.

Temas

Comentarios

Lea También