Menjar en blanc. Simplificar la realitat complexa

S’ha acabat l’esclat poderós de la pólvora i les tronades deixen pas a la vida de cada dia, tintades amb el record i les essències d’allò que ens fa ser com som. I tot i que el tema d’avui seria més d’hivern, no m’he pogut resistir a la temptació per dues coses, perquè m’agrada molt i perquè acaba de sortir un llibret que en repassa els cent anys de vida del menjablanc de Reus.

Maria Carme Bigorra i Maria Josep Salvadó han rastrejat aquesta centúria d’activitat i, tot i que la presència d’aquesta menja ja es pot trobar documentada a De Re coquinaria o al Llibre de Sent Soví, tot i que és el carmelità Fra Francesc del Santíssim Sacrament (el reusenc Francesc Baró i Amorós) qui el posa en la solfa actual l’any 1753, però el veritable salt quantitatiu no va arribar fins a l’any 1917, quan el botiguer Josep Fargas Serret, per tal d’abaratir la popular, típica i molt cara cassoleta de menjablanc, la comercialitzà en pols.

Aquell sobre groc que no resulta gens desconegut a cap reusenc RTV i aquella imatge icònica del producte als peus del Campanar amb una cinta que diu «Postre típico de Reus» es van convertir en els elements identificadors d’una idea que va fer fortuna, democratitzar un producte que tenia l’ametlla com a element central i que, per tant, no estava a l’abast regular de moltes economies.

Fargas va democratitzar un producte que tenia l’ametlla com a base

Fargas va demostrar també una rotunda i quasi genètica visió comercial, allò de la famosa ànima del botiguer reusenc, i va acompanyar la seva creació amb cartells de publicitat, gadgets, promocions, cançons i poemes. 

També s’hi van afegir receptaris que proposaven preparar-lo amb cacau, cafè, maduixa o raïm, mentre artistes de talla internacional com el gran fotògraf Josep Maria Ribas Prous li dedicaven el seu geni creatiu.

Es van fer receptes per preparar-lo amb cacau, cafè, maduixa o raïm

La vida comercial del producte no va ser plàcida i de ser un producte lligat a la família Fargas, va anar canviant de mans. L’any 84 es crea la societat mercantil Menjablanc de Reus, que també passaria per diferents titularitats fins a arribar a l’actual, la família Franquet Pons, encara que val a dir que tots els propietaris es van preocupar sempre d’engrandir el mercat sense perdre l’essència reusenca i la imatge inicial.

El llibre de Bigorra i Salvadó, editat pel Recull d’Estudis Històrics Carles Ramírez Dolcet amb la col·laboració del Centre d’Amics de Reus i Vermuts Miró, és una magnífica mostra, amb breus i encertades pinzellades, d’allò que els reusencs de fora vila valorem cada dia amb més intensitat, la capacitat de despertar records, d’evocar moments, de fonamentar molt més aquell eteri però profund sentiment de pertinença, de saber amb l’ajut imprescindible d’imatges, d’emocions, de detalls i de memòria visual i emocional que formes part d’un conjunt humà, viu i en transformació, d’un magma que bull, que pot mirar el passat i saber que tot té un valor, que les coses creades amb cor fan sempre un niu en altres cors i s’acaben convertint en petits o grans referents d’una història que, al cap i a la fi, és la teva i que, d’una manera o altra, pots compartir amb la teva gent més enllà de qualsevol altra consideració. «I consti que del més petit al més gran a tots agrada el menjablanc. Apa, doncs, a esvair paquets, com de Reus són els xiquets».

 

Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.