Mentides que maten. 'The Washington Post' aflora dues dècades d'enganys a la guerra d'Afganistan

Segur que molts heu vist The Post, un film recent en què l’Spielberg explica un incident real de començaments dels setanta, quan la premsa nord-americana va aconseguir publicar un seguit de documents classificats i llargament amagats. Aquests papers demostraven sense cap mena de dubte com els diferents governs de Washington des de finals de la segona Guerra Mundial havien estat mentint sobre el paper dels Estats Units al Vietnam.

El director del Washington Post, el mític Ben Bradlee –encarnat meravellosament per Tom Hanks–, va tenir un paper clau en aquest desengany igual com el tindria poc després en el famós Watergate, també desemmascarat pel seu diari. Temps daurats de la premsa i d’un cert tipus de periodisme que avui està en hores molt baixes.

Doncs resulta que el Washington Post ha aconseguit ara treure de la foscor i la censura oficial un seguit de documents que retraten sense embuts les mentides de gairebé dues dècades (casualitats, el mateix temps que van estar els americans a Vietnam).

Des que es va envair el país, hi han mort gairebé tants nord-americans, prop de 2.500, com l’11-S

Els màxims responsables polítics i militars han estat enganyant l’opinió pública mundial i sobretot els seus propis ciutadans sobre la campanya engegada després dels atemptats contra les Torres Bessones. Una dada, aquesta sí coneguda: des que va començar la invasió de l’Afganistan, hi han mort gairebé tants nord-americans (prop de 2.500) com en van morir l’11 de setembre (prop de 3.000). És clar, això sense comptar els morts d’altres nacionalitats inclosos, efectes col·laterals, 150.000 afganesos. També una quarantena d’espanyols.

«Totes les dades van ser alterades per mostrar el millor quadre possible. Els sondejos, per exemple, no eren fiables en absolut però suggerien que estàvem fent bé les coses», va dir confidencialment el coronel Bob Crowley, que va fer d’assessor d’intel·ligència. «Ens vam convertir en un gelat que es llepava a si mateix». És difícil resumir millor el cinisme d’una cúpula que es creu en possessió d’una veritat que el poble, en la seva ignorància, no és capaç d’entendre.

Un brillant article de la revista Foreign Policy fa un parell d’anys ho explicava d’una forma molt gràfica. Si encarregues als militars que facin volar els xais òbviament no es negaran perquè no forma part de la seva mentalitat. Començaran a fer proves i informaran les autoritats i l’opinió pública que hi ha petits progressos: «un xai fins i tot ha saltat una mica». Passat el temps, potser admetran que han entrat en punt mort, però que res no impedeix aconseguir els objectius amb una mica més de temps i tropes addicionals. Exactament el que va passar a Vietnam, el que segueix passant a Afganistan.

«No tenim ni idea del que fem», va dir confidencialment Doug Lute, anomenat el ‘tsar’, assessor màxim de la Casa Blanca per les guerres d’Afganistan i Irak entre 2007 i 2013 (amb Bush i Obama). No hi ha més preguntes, senyoria.

Vinga, va, només una més. L’esforç militar els Estats Units els ha costat un bilió (si, amb b) de dòlars. Un assessor governamental i exmilitar d’operacions especials, dels famosos SEAL que van trobar i liquidar Bin Laden, va dir als funcionaris que l’entrevistaven: «Què hem fet amb aquest bilió de dòlars? Valia la pena gastar-se’l?».

Això sense comptar els morts d’altres nacionalitats inclosos, 150.000 afganesos

I tot això ens afecta? Bé, a més dels espanyols morts en sòl afganès, uns altres 60 van morir en estavellar-se l’avió que els duia a casa (l’infame Yak-42). L’accident va mostrar el pitjor d’unes autoritats, en aquest cas les espanyoles, que van fer tot el possible perquè no els esquitxés el desastre. En total, 100 morts en una guerra de la qual ara sabem del cert que no es creien ni els que la van iniciar. Algú vol respostes?

Ampliant la perspectiva, un no pot més que desitjar, com a periodista i com a ciutadà, que algun dia aquí surti a la llum almenys part de la veritat sobre el que ha estat passat al clavegueram on es reuneix una forma de fer política amb elements de les forces de seguretat que no han acabat d’entendre ben bé això del servei públic.

* Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant quinze anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. També ha estat responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.