Mercaderies per l’interior, un deute pendent

A les darreres tres dècades, un seguit de decisions equivocades, sense perspectiva estratègica, han comportat que un tema tan important com l’organització de les infraestructures ferroviàries que travessen el conjunt del Camp de Tarragona, i de manera molt concreta la seva capital, s’hagi convertit en un model d’ineficiència.

Un desgavell que té com a conseqüència més visible el fet que els trens de mitjà i llarg recorregut parin on viu molt poca gent i que totes les mercaderies del Corredor Mediterrani passin pels nuclis amb més densitat de població. Que ho hagin de fer compartint les vies amb els trens regionals i de rodalies, en un horitzó de saturació en pocs anys, dóna alguna idea de la magnitud del problema.

Ningú no qüestiona la idoneïtat del tren com a gran mitjà de transport de gran capacitat de persones i mercaderies. El mitjà més respectuós mediambientalment i més net en relació amb l’energia emprada. Ni la necessitat de formar part del Corredor Mediterrani, una gran oportunitat logística que connecta la nostra indústria, el nostre port i la nostra gent amb tot Europa. 

El que és molt més qüestionable és que en aquesta infraestructura clau per a l’economia europea, aquest racó de món que és el Camp de Tarragona -la segona conurbació urbana de Catalunya- hagi de ser un cop més víctima de la discriminació inversora. Potser, com que històricament ens hem conformat amb inversions molt per sota de les nostres necessitats, sembla que qui pren decisions lluny d’aquí hagi interpretat que amb poca cosa ens conformarem.  

D’aquí que mentre que en altres llocs es construeixen vies segregades per a passatgers i per a mercaderies, a Tarragona pretenen solucionar-ho amb un tercer fil, és a dir una via dins l’altra que fa compatible l’ample ibèric amb l’internacional i, per tant, mercaderies i productes industrials, alguns tòxics i inflamables, aniran per la mateixa via que els trens regionals.

Un tercer fil que amb l’increment de transports des d’Algeciras a Europa farà passar per les zones més poblades combois de set-cents metres, més pesats que els actuals i amb més incidència sobre el nostre patrimoni monumental. Entre altres punts crítics, tenim el pas a tocar de l’Amfiteatre, un dels monuments inclosos en el catàleg de Patrimoni Mundial de la UNESCO, l’estructura del qual ja pateix prou estrès. De la mateixa manera que l’augment de la contaminació acústica i les vibracions pot produir molèsties i fins i tot afectació a la salut i benestar de les persones. Inconvenients que també patirà el sector turístic, especialment del càmping, que sofrirà totes les molèsties del pas dels grans trens de mercaderies.

La població del Camp de Tarragona ens mereixem una inversió ferroviària digna, que s’acosti a la mitjana per càpita d’altres zones. Necessitem una línia segregada per a mercaderies que eviti el seu pas per on viu la majoria de la població i que no sigui una amenaça per la salut, la seguretat i l’economia de la nostra gent.

Si les dues dècades anteriors van ser les de les decisions ferroviàries ineficients, tenim per davant la possibilitat de capgirar aquesta realitat amb la complicitat d’administracions, societat civil i agents econòmics. No ens podem conformar dient que aquestes actuacions s’havien d’haver fet fa vint anys, hem de fer tot el que depengui de nosaltres perquè la pròxima dècada sigui la de resolució del desgavell ferroviari.