Més enllà del municipi

Un dels debats oberts al voltant de les municipals és si es tracta d’uns comicis estrictament en clau local, si són una mena de primera volta de les plebiscitàries del 27 de setembre, o si són la prova de foc del poder real de les noves formacions sorgides a recer del desgast dels partits tradicionals. El cert és que l’actuació dels partits i dels seus líders han donat validesa a totes i cadascuna de les interpretacions anteriors... cadascú a la seva, s’entén. Així, hi ha qui ha donat prioritat als missatges relatius a les problemàtiques locals i a les propostes a escala municipal, qui ha centrat el discurs al voltant del fet nacional, qui ha concentrat l’artilleria dialèctica a prevenir sobre l’arribada de noves forces polítiques al poder o, per contra, qui s’ha dedicat a reclamar la regeneració democràtica per la via del canvi de cara als consistoris.

Al marge de les quotes de cadascú, tothom té una part de raó: és evident que en unes municipals el que es tria són les polítiques que es duran a terme per part dels municipis, és evident també que en unes municipals (com en qualsevol altra elecció) l’entrada de nous grups a l’escena pot consolidar-los de cara a futures conteses d’àmbit nacional o estatal i, finalment, és evident que el repartiment de forces entre els partits sobiranistes i unionistes alentirà o accelerarà el ‘procés’. Al marge d’això, però, no deixa de ser cert que objectivament aquestes són unes eleccions diferents on els eixos dreta versus esquerra habituals han cedit protagonisme als eixos sobiranisme versus unionisme, i als més recents partits tradicionals versus nous moviments partits.

Per tot plegat, l’impacte d’aquestes eleccions va força més enllà de cada municipi i arriba fins al model de país. Ara ja no es tracta només d’escollir entre polítiques de caràcter més progressista o més conservador, o entre els polítics de sempre i els acabats d’arribar sinó, sobretot, de triar quin model de país volem per als nostres municipis, si l’actual o un de sobirà. Aquesta, però, no és una tria només en una dimensió, atès que les diferents propostes que concorren se situen de forma asimètrica en aquests eixos, de manera que hi ha progressisme sobiranista però també unionista, al mateix temps que els primers poden ser de caràcter, diguem-ne, tradicional o, al contrari, més assembleari. El progressisme unionista també admet les variants anteriors. A la dreta, les dimensions poden ser més reduïdes, però la diversitat també està assegurada. I és que el que passi diumenge anirà molt més enllà del municipi i, d’això, tothom n’ha de ser conscient a l’hora de dipositar la papereta en una urna.