Más de Opinión

Més recursos? La repartidora fa temps que no dóna per a tant

Sense un ral a la caixa: encara ens pensem que l’Estat té una aixeta miraculosa d’on poden rajar, de manera constant, els milions a dojo i amb voluntat de regar ‘urbi et orbi’ fins a l’última capil·laritat del sistema

Frederic Porta

Whatsapp
Més recursos? La repartidora fa temps que no dóna per a tant

Més recursos? La repartidora fa temps que no dóna per a tant

Amb aquesta xacra de la pan-dèmia, hi ha conceptes que es tornen universals de tant aparèixer arreu. Entre els que més celebrem figura recursos, paraula màgica que, segons la gent que l’empra a tota hora, posseeix el formidable do d’arranjar qualsevol problema, sigui de la grandària que sigui, allà on vostès el vulguin aplicar com a pomada que tot ho cura. En l’eterna murga de protesta, una mica de recursos soluciona les més variades contingències. Conscients que els diners acostumen a portar la felicitat també en terreny reivindicatiu, on paris l’orella sentiràs algú que reclama aquesta panacea universal. Recursos, com si brollessin d’una mítica cornucòpia de l’abundància que no coneix fons ni final. Recursos, com si obrin la calaixera les diverses administracions poguessin tapar la boca a qui remuga. I si no, que ens rescatin, una mena de sinònim en aquests temps de penúries.

Repassar el panorama abans d’exigir i fer-se càrrec de la realitat deu resultar massa complicat. No som dels qui acostumen a situar-se del bàndol que branda la paella pel mànec, però arriba un extrem com el que vivim on convé demanar un xic de reflexió prèvia i pregar al personal que toqui de peus a terra. No només per marcar prioritats en l’exigència de més cabdal de diners, sinó per adonar-nos que la repartidora fa temps que no dóna per a tant.

Després de la primera crisi econòmica de greu fondària, iniciada fa ja dotze anys, res no ha tornat a ser igual i tampoc ens hem molestat gaire a calibrar l’ensorrada de la classe mitjana, la pèrdua de poder adquisitiu i de com, per esmentar només un exemple gràfic, ens acontentem amb la precarietat d’un sou de contracte provisional que reporti la fabulosa xifra de mil euros mensuals, pa sucat amb oli si ho comparem amb aquells esplèndids anys de la segona residència, els dos cotxes i les vacances garantides a l’altra banda del món.

Ja veníem ben tocats, amb perdigons a les ales, i només ens ha faltat aquesta, el maleït bitxo que, a banda de brots i rebrots, continua generant una paorosa crisi econòmica que només acaba d’ensenyar la pota.

Tant se val, com és inveterada costum no volem lidiar amb la realitat i encara ens pensem que l’Estat en majúscules, aquest ens indesxifrable, està en possessió d’una aixeta miraculosa d’on poden rajar, de manera constant, els milions a dojo i amb voluntat de regar urbi et orbi fins a l’última capil·laritat del sistema.

No volem repassar les xifres d’endeutament, ni ser conscients del progressiu dèficit gegantí d’un estat que no desitja corregir la situació i opta per acotar el cap sota l’ala, com si no pogués fer absolutament res per redreçar el panorama econòmic, cada cop més inviable. En cas d’aprofundir en alternatives que els conservadors trobaran demagògiques, per nosaltres ja poden reduir dràsticament el pressupost de Defensa per aprofitar els seus fons i emprar-los en la subsistència d’aquells que s’han quedat orfes d’expectatives de millora.

Ara bé, convindria abandonar aquesta tossuderia de creure’ns els més rics i els més pinxos, com si visquéssim sense atur, ni pobresa, sense privacions i sense els esfereïdors milions llargs de persones que pugnen per sobreviure després de ser expulsats de la roda que fa girar el sistema. Recursos? És clar, tot-hom precisa recursos, tothom és un artista a l’hora de vindicar-los com a pas previ a parar la mà. Però ja no lliguem els gossos amb llonganisses ni hi ha més del que raja, ni Europa ens cobrirà d’or a canvi de res, com passava als anys vuitanta.

Podem comprendre que costi fer-se a la idea de les progressives limitacions i a ningú li ve de gust certificar que som on som perquè no hi ha un ral a la caixa. Somiar és gratis i ser una colla de somiatruites, també. En cas de persistir en tanta demanda, podríem exigir responsabilitats entre aquells que ens han portat a la difícil situació actual. O que redrecin aquest camí que ens du pel pedregar amb unes quantes veritats en lloc de les habituals mentides. De recursos, a veure si ens fem la idea, simplement, no n’hi ha.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Temas

Comentarios

Lea También