‘Mindhunter’. Els inicis de la Unitat d’Anàlisi de la Conducta de l’FBI

Mindhunter em va atrapar. Parlo en passat perquè la vaig veure tan bon punt Netflix la va posar a disposició i en menys d’una setmana vaig devorar els deu capítols. Va ser allò que se n’acaba un, és hora d’anar a dormir però t’enganxes al següent. Així va anar. Feia anys que no seguia una sèrie, si serveix com excusa perquè l’addicció sembli menys preocupant. Els diàlegs, les escenes, els personatges, em va semblar tot tan cuidat! I l’actor que fa d’Edmund Kemper és molt Edmund Kemper!

«Edmund Kemper, un hombre enorme que medía dos metros y cinco centímetros, pesaba casi 136 kilos, había matado a sus abuelos durante su infancia, había pasado cuatro años en reformatorios y, al salir, había matado a ocho personas más, entre ellas, su madre... No sólo había matado a sus víctimas, sino que también las había decapitado y descuartizado», ho descriu l’agent de l’FBI Robert Ressler al llibre Asesinos en serie. 

La sèrie em va atrapar. Vaig devorar els  deu capítols en una setmana 

Mindhunter em va cridar l’atenció, no només per la temàtica sinó perquè es basa en la creació de la Unitat d’Anàlisi de la Conducta de l’FBI. No hi ha sang, no s’hi veu violència. Hi surt El Rave, és el malnom amb què anomenaven un dels directius de l’FBI, el que va parar el projecte, no li va semblar apropiat que els agents anessin a les presons a entrevistar als condemnats per crims violents. Segons Ressler, un dels motius va ser perquè no hi havia precedents, no ho havien fet mai i, per tant, «si no hay precedentes, una acción no puede ser válida». El presenta com el tipus de comandament que no aporta però que manté el càrrec gràcies a l’immobilisme. «Esperé a que se jubilara», conclou.

Després el projecte va tirar endavant, van entrevistar a centenars de criminals i van poder començar a definir-los, segons la motivació que els portava a delinquir o la manera de fer-ho.

Mindhunter deixa entreveure l’estrès que suposen estes entrevistes i la necessitat de mantenir una distància amb el criminal. I a mesura que els capítols avancen, mostra com l’FBI s’anava nodrint d’una informació molt valuosa que res té a veure amb les dades que s’obtenen durant el transcurs d’una investigació criminal: les fantasies de Kemper –recorda Ressler– «se tornaron cada vez más complicadas e intensas. Siempre había algún detalle imprevisto en los asesinatos, o algo que podría haber mejorado. Esa imperfección le empujaba a volver a matar». 

També els preguntaven sobre la infància, la família, les amistats. Amb esta informació pretenien adquirir uns coneixements que els ajudessin a resoldre les investigacions en curs, per poder fer perfils criminals, una aproximació al tipus de persona que havia pogut cometre el crim en qüestió.

Aplicacions pràctiques

Al sud d’Itàlia, entre 1995 i 1997 hi va haver quinze homicidis de dones d’uns setanta anys d’edat. Les trobaven a casa, la majoria tenien punyalades al coll, excepte tres, que les van matar estrangulant-les. Al principi s’investigaven com a casos aïllats perquè no hi havia traspàs d’informació entre jutjats i tenien poca experiència en investigar assassins en sèrie; segons consta en l’article acadèmic publicat el 2009 a la Forensic Science Internacional. 

No hi ha sang, no s’hi veu violència i els diàlegs i les escenes són molt cuidats

Els autors expliquen que es va crear un equip multidisciplinari per fer un perfil de l’agressor, amb la informació que obtenien de les escenes del crim. Van poder establir connexions entre els homicidis. Les dones vivien totes en plantes baixes i en cap cas s’havia forçat la porta d’entrada, ni tampoc les finestres. 

Es va detenir l’agressor, un home de 35 anys que va explicar que havia experimentat satisfacció sexual en cada crim. 

Els investigadors també van saber que de petit havia patit abusos sexuals del seu pare, d’un professor i que als banys públics abusaven d’ell amigues de la seua iaia, amb el consentiment d’ella. Eren dones que vestien de negre, com les víctimes que ell va matar.

 

* Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar, Fàtima Llambrich és autora del llibre ‘Sense cadàver/Sin cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat.