Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Mirem-los als ulls, el millor que podem fer amb els immigrants

Sense respostes fàcils. El de la immigració és un problema complex i qualsevol debat es basa més en opinions i prejudicis que en fets i realitats. I en aquest soroll és fàcil oblidar el més important.

Pau Miranda

Whatsapp
Pau Miranda

Pau Miranda

De vegades hi ha moments en què tot el dolor o l’horror d’una situació es veu reflectida en tan sols un segons. I molt sovint és en una mirada, en uns ulls que expressen el que la millor de les cròniques tot just pot fer intuir. 

Un cop em van preguntar quin era el moment més dur que havia passat com a reporter per aquests horrors de Déu i me’n van venir dos al cap. Un nen que venia cigarretes al carrer entre la neu a Mostar al final de la guerra dels Balcans i que m’intentava explicar com les milícies d’un bàndol havien degollat al seu pare, que estava enterrat allà, al jardí frontal d’aquell hotel. Eren els seus ulls els que transmetien tot l’horror que hi havia darrere en aquella i en totes les guerres. 

Qui és que és d’aquí? A partir de quina generació deixem de ser immigrants? I si els besavis van marxar i nosaltres hem tornat?

El segon va ser a Palestina, a Betlem concretament. Vaig entrar al seient del darrere d’un taxi compartit i al davant hi havia una dona. El conductor em va preguntar on anava i jo vaig contestar, sense pensar-hi gaire, que a Jerusalem. Això era el meu destí final, és clar (pel mig hi ha un mur vergonyós que el taxi no podia travessar). En sentir-ho, la dona es va girar amb una mirada de por i una infinita tristesa. «Jo no hi puc anar, no tinc autorització». Potser mai no havia recorregut mai els deu quilòmetres que la separaven de la preciosa ciutat sagrada, o encara pitjor, potser era d’allà i es veia forçada a no tornar-hi mai.

Els ulls, la por i el dolor. Fa uns dies corria en direcció a l’andana de l’estació de Passeig de Gràcia on ja gairebé entrava el tren a casa. En passar la targeta pel torn de control vaig notar algú que s’enganxava a mi. Res de gaire inusual, tot sovint veus jovenets que se t’ajunten per colar-se al metro, però aquesta ho havia fet molt descaradament, sense traça. Em va fer girar, potser pensant de dir-li alguna cosa, no ho sé. Però no vaig trobar el jove desafiant o passota que esperava. Vaig trobar uns ulls. Els d’una dona de mitjana edat arribada de molt lluny. I no em mirava descaradament. Hi havia por, dolor i súplica. 

Em demanava que no digués res, que sabia que feia malament però que no tenia cap altra opció, que ho sentia, que si pogués... I això en dos segons. Em vaig girar i vaig seguir el meu camí amb aquells ulls clavats al cap i a l’estómac, sense saber per què em sentia avergonyit de fins i tot haver pensat d’obrir la boca o de posar cap obstacle, i de no fer res més que fugir endavant com si això no anés amb mi. 

Ara estem tots colpits amb les imatges del pare i la filla ofegats quan intentaven creuar el Río Bravo en el seu camí als Estats Units, com fa un temps ens va colpejar la fotografia de l’Aylan, el nen sirià de tres anys ofegat a una platja turca. Però els cops passen ràpids per aquí, es dissolen fàcilment entre debats polítics estèrils, estrelles buides i fitxatges del Barça.

Ara estem colpits amb les imatges del pare i la filla ofegats al Río Bravo però els cops es dissolen fàcilment entre debats estèrils i fitxatges del Barça 

L’altre dia un bon amic em preguntava «i així doncs, què fem? Obrim les portes a tothom sense més?». No ho sé. És un problema complex que no té respostes fàcils, d’aquestes d’un minut al microones, de les que tan bé escauen a molt polítics de menjar ràpid i a uns mitjans sense capacitat ni voluntat d’anàlisi. No tenim ni de llarg la informació que necessitaríem per fer-nos allò d’una opinió informada. La majoria parlem sense anar més enllà de les opinions d’altres i d’un parell d’anècdotes que clarament mostren que tenim raó. I també és una qüestió de perspectiva. Qui és que és d’aquí? A partir de quina generació deixem de ser immigrants? I si els besavis van marxar i nosaltres hem tornat? Què podem fer? Potser que comencem per mirar-los als ulls.

Temas

Comentarios

Lea También