Misericovid

Fins ara, només estàvem acostumats a patir per les pandèmies municipals d’anar per casa que els emprenyats votants s’anaven carregant de tant en tant sense cap mena de mania per garantir la seva salut emocional. Però el que ens està estressant ara mateix, no ho haguéssim predit ni sant Pere ni la Verge de Misericòrdia, que mai ens ha tret els seus ulls d’amor del damunt.

Això és una bogeria i un malson, ens demanen l’aïllament per obra i desgràcia i una bestiola molt petita que no és ni a la panxa del bou, on no neva ni plou. El penós del cas és que ens ha agafat amb els pixats al ventre planificant una entrada a les escoles amb unes sortides al·lucinants. Per acabar-ho de contaminar, l’espectacle d’una mediocritat política incapaç de posar-se d’acord ens ha deixat a tots estabornits, garratibats i esmaperduts.

Pel que fa a Reus, la filosofia de la contaminació no és massa diferent. Sembla que som dels més emmascarats del territori i a la vegada dels més contaminants d’aquest pandèmic país. Passejant per l’entranyable geografia reusenca, mentre escoltem el soroll dels silencis, perdem un llençol en cada cantonada. Hem perdut des de la simfonia gastronòmica de la Ganxet Pintxo, la millor dansa de totes les tapes que es fan i es desfan al món de Reus, fins al seguici festiu d’unes coques farcides de guants i mascaretes passant per un Sant Jordi amb els llibres tancats a pany i forrellat a les golfes d’una malaltia que no podíem ni tan sols somiar.

Sortosament la Verge de Misericòrdia amb els seus meravellosos ulls d’amor ha pres una decisió més subtil, intentarà encisar el Covid per tancar-lo al seu cambril i convertir-lo en ecològic, reusenques i reusencs del meu cor.