Molta roba i poc sabó

Avui fa cent dies que el president de la Generalitat em va encomanar la responsabilitat de la delegació del Govern a Tarragona. No sé si en aquest cas és d’aplicació aquella cortesia dels cents dies de gràcia, però ja no fa al cas. No es tracta de fer balanç –cent dies són molt pocs– però sí de comentar la impressió.

D’entrada, un cert vertigen. Representar el govern del país al territori i, a la vegada –i com vaig dir en la presa de possessió–, ser una de les veus del territori al govern, en un viatge d’anada i tornada, és un honor, però sobretot una responsabilitat. Afortunadament, una administració pública amb bons professionals ajuda molt. Vertigen també perquè una de les feines bàsiques és trepitjar terreny, veure la realitat de prop, parlar amb molta gent i fer-ho on toca, que no és –no sempre és– tancat en un despatx. Molts quilòmetres amunt i avall de les sis comarques.

Aquesta voluntat de conèixer, d’escoltar, de veure de prop, m’ha convençut de dues coses. Primer, que la base és molt millor del que sembla. Vista de prop, i sense negar cap dels problemes que tenim, la realitat és esperançadora. Hi ha matèria primera de qualitat, i em refereixo a la gent, al coneixement, a l’empenta, a l’ambició, a la creativitat, a la professionalitat. Allà fora, en aquest territori que trepitgem i que vivim cada dia, hi ha molt de potencial. Hi ha molta gent que treballa i que treballa molt bé, en tots els àmbits. En les administracions públiques, essencialment als ajuntaments, però també en les empreses i en una molt rica societat civil. En l’economia, en els serveis, en la cultura, en l’esport, cada dia hi ha milers d’homes i dones fent molt bona feina.

Però també he pogut veure de prop que no sempre les eines són les millors. Per la part que em toca més directament, i sempre reconeixent la professionalitat de molta gent, la mateixa administració pública –a tots els nivells– és millorable. L’ambició, les idees, les voluntats, de molts ajuntaments topen, sovint, amb complicacions –de vegades imprescindibles si volem garantir tots els drets– i amb les limitacions dels recursos disponibles. I sovint també aquestes complicacions s’estenen a tots els àmbits de la vida col·lectiva. Tenim idees, projectes, voluntat de fer, però no sempre les eines i recursos necessaris. No sempre som prou conscients de tot això. Hi ha feines –i també hi ha dificultats– que només es veuen des de dins, entre bastidors. En part, ja està bé que sigui així, perquè podria sonar a excusa o a fugir d’estudi. Però quan som conscients del potencial que tenim, de les capacitats –i també de les necessitats– col·lectives, de les urgències per cobrir, i ho contrastem amb les eines de què disposem, ens adonem que necessitem més.

Cent dies, i els que seguiran –els que sigui– amb aquest compromís de fer tot allò que calgui, començant per escoltar tothom i per trepitjar tot el territori per conèixer. I, de fet, amb unes quantes coses resoltes, desencallades o en curs de resolució. Però també amb el compromís de treballar per renovar eines i posar-les a l’alçada de les nostres ambicions i de les nostres necessitats. Fa molts anys, en un escenari molt dramàtic i des de l’exili, Pompeu Fabra demanava no abandonar mai «ni la tasca ni l’esperança». D’això es tracta.