Monstres i genis, persones. Tothom mereix que es respecti la seva dignitat i privacitat

A Caster Semenya la vaig conèixer com gairebé tots els no aficionats a l’atletisme, el 2009. L’atleta sud-africana va veure qüestionada la seva condició de dona per la seva poderosa constitució física i per les seves folgades victòries (aleshores va ser el Campionat del Món de Berlín, en els 800 metres). La Federació Internacional d’Atletisme (IAAF) va decidir sotmetre l’atleta, llavors amb divuit anys, a un seguit de proves. I lluny de respectar la privacitat i dignitat que qualsevol persona es mereix, els resultats es van filtrar interessadament a la premsa australiana, que s’hi va acarnissar: la Semenya és intersexual, no té ovaris sinó testicles (interns), el seu cos genera més testosterona i això li donaria avantatge. 

A Sud-àfrica la qüestió va ser tractada com un atac a l’Estat i la filtració com un atac to our girl (a la nostra noia), sense cap pudor ni sensibilitat. Ningú va saber si la Caster havia estat informada abans de la filtració. Després l’escàndol va ser major quan es va saber que les autoritats de l’esport sud-africà havien fet proves ginecològiques a la corredora, a qui no van dir res, però sí que havien informat l’IAAF. Per rematar-ho, van recomanar a la noia accedir a una ridícula sessió de fotos per a una revista d’adolescents, abillada com el súmmum de la femineïtat malentesa: vestit, talons, cabell llarg, maquillatge i somriure ni poc ni massa, bona xiqueta. Es van tallar caps entre els capitosts de l’atletisme sud-africà, però la polèmica va continuar. 

Indurain o Phelps eren lloats per la seva capacitat pulmonar o producció d’àcid làctic. La natura en aquest cas creà herois genials

Deu anys més tard, el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) ha decidit que les atletes amb hiperandrogenisme han de dopar-se per reduir els nivells de testosterona per competir entre els 400 i 1.500 metres. D’acord amb el TAS, aquesta decisió és discriminatòria, però justa per a la resta d’atletes que han de competir amb Semenya et al. Et al, perquè Semenya no és l’única. La burundesa Francine Niyonsaba també té hiperandrogenisme, mentre que la seva predecessora com a reina dels 800, la moçambiquesa Maria Mutola, va veure també les seves victòries qüestionades. Les índies Santhi Soundarajan (el 2006) i Dutee Chand (velocista) formen part d’una llista d’atletes que han hagut de sotmetre’s a proves humiliants amb seguiment àvid per part de mitjans de comunicació, hereus dels espectacles de monstres de circ (dones barbudes, siamesos, gegants, nans).

La decisió del tribunal ha causat una allau de titulars i la polèmica està servida: Indurain, Phelps o Tachenko eren lloats per la seva capacitat pulmonar, de producció d’àcid làctic o per gegantisme. La natura en aquests casos creà herois genials. La sud-africana -dona, negra, d’origen humil, amb el punt d’arrogància del qual s’ha hagut de defensar guanyant - és, en canvi, una aberració. O pitjor:  si com a dona ets superior a les altres, no pots ser una dona. El fet que les seves companyes de viatge siguin també de pell fosca (africanes i índies) s’afegeix a la polèmica. 

La sud-africana és, en canvi, una aberració. O pitjor: si com a dona ets superior a les altres, no pots ser una dona

Em diuen des de Sud-àfrica que novament el país i els seus dirigents donen suport a l’atleta, que ja ha dit que no es medicarà. Novament, Semenya ha passat a ser qüestió d’Estat i ara més, pocs dies abans de les eleccions generals. Més enllà de manipulacions electorals, no és estrany que el país de la inclusió actuï com un en la defensa de la corredora.

Ahir s’anunciava des de la premsa britànica que s’ha trobat la tomba de Joseph Merrick, «l’home elefant» (recordem la pel·lícula de David Lynch). Merrick, nascut el 1862, patia la síndrome de Proteus, que li causà greus malformacions al cos. Va ser exhibit pels circs, fins que, víctima de la seva malaltia, va haver de tornar a Londres. Allà uns energúmens el van apallissar fins quasi la mort. Un metge va escriure al Times sobre la seva soledat i la seva història va commoure l’aristocràcia britànica. Va morir als 27 anys. Ara diuen que a la tomba hi posaran una placa commemorativa.

* Periodista. Treballa a Metges Sense Fronteres, on cobreix diversos països d’Àfrica i Sud-àmèrica. Abans va ser corresponsal per a mitjans estatals a Sud-àfrica. Va començar com a periodista a Tarragona.