Montserrat Bertran

És molts cops gràcies a entossudiments de persones concretes que s’aconsegueix fer justícia i reivindicar per a tota la societat figures capitals de casa que, malgrat haver fet actuacions transcendents, per coses de la vida i de la història han quedat amagades. Sovint aquestes persones se’n surten perquè n’engresquen d’altres, i és llavors un col·lectiu el responsable de la feliç recuperació. A voltes, però, aquelles persones persistents i tenaces ho fan gairebé tot soles. Posen la banya en un forat, i després, encara, refusen penjar-se cap medalla. M’explico. Dimarts 26, a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la URV, es posarà una placa en memòria de la primera professora que va impartir classe de català a l’Escola Normal de Tarragona a l’època de la República. Montserrat Bertran Vallès –no, no som família– va néixer a Tarragona el 1891 i va morir a Barcelona el 1967. Va batallar per defensar els més desafavorits i, des de les pàgines del Diari de Tarragona, instava els polítics a actuar. Combativa, va fer una tasca docent innovadora fins que la van depurar el 1939. De l’acte de reconeixement me n’assabenta el professor de la URV Antoni Gavaldà, qui aquest dia farà la glossa de l’homenatjada.

És molt important dir que, des del 2007, ERC a Tarragona concedeix el Premi Montserrat Bertran cada 8 de març. Els cinc darrers els han rebut Rosa M. Codines, Olga Xirinacs, Isabel Iturrieta, Montserrat Abelló, Francina Vaqué i Núria Buira. Ara, la inauguració de la placa contribuirà a donar a conèixer encara més qui era i què va fer aquesta dona pionera. Potser Tarragona, amb un nomenclàtor de carrers tan masculinitzat (162 a 8!) es podria plantejar, algun dia, batejar-ne un amb el seu nom.