Moscou encara el darrer mes d’hivern amb una lluita constant contra la neu

«Febrer, aconseguir tinta i plorar, escriure sobre el febrer a llàgrima viva, mentre el desglaç que retrona s’incendia de negra primavera». Com la tornada d’aquelles cançons que s’enganxen, aquests versos de Borís Pasternak vénen al cap a molts russos quan girem el full del calendari del gener. El que va ser premi Nobel de Literatura el 1958 és internacionalment conegut per la novel·la Doctor Zhivago, però a Rússia és més apreciat i recordat per la seva lírica. 

Si febrer a Rússia, com aquest any a Moscou, comença amb dies foscos, amb el cel encapotat i gris, ple de gel i de neu que ja s’ha embrutat pels capricis del termòmetre que oscil·la al voltant dels zero graus, una neu que en molts llocs s’ha convertit en una mena de fang sense vida o en riuades d’aigua bruta, el temps transmet una sensació com d’espera d’alguna cosa incerta que saps segur que passarà. 

Sembla que tot està parat, ancorat en un hivern etern, però a la vegada hi ha un moviment que no es percep a simple vista. És quan es comença a sentir la frase «fa olor de primavera», encara que jo no la sento enlloc. Aquí la primavera comença el dia 1 de març i ara potser sí que s’intueix alguna cosa al vespre, quan el dia s’allarga i dins teu brolla com una mena de llum, una esperança. 

Per molt que t’agradi l’hivern, sempre hi ha algun moment que el maleeixes perquè has estat a punt de caure d’una relliscada i aquesta sensació de llum al capvespre reconforta. Però no sé si això és la primavera i els amics russos insisteixen que l’olor no és metafòrica, que la senten amb l’olfacte. 

Es pot fer poesia sobre el febrer i l’esperança en forma de primavera, però al carrer la realitat és una altra. Són uns dies durs a Moscou. Milers de persones encarregades de la neteja de la ciutat, la gran majoria immigrants laborals de les repúbliques exsoviètiques d’Àsia Central, es despleguen en grups per netejar patis i carrers. Les fortes nevades de finals de gener i la pujada de les temperatures han col·lapsat la ciutat.

Moscou té una superfície de 2.561 quilòmetres quadrats, una població d’uns 15 milions de persones i inacabables embussos de trànsit i quan neva molt el tràfec per netejar la ciutat es multiplica: màquines llevaneu, remolcs per emportar-se la neu acumulada, persones que netegen a cop de pic i pala, màquines que raspallen les voreres més amples, equips d’alpinistes que escombren la neu de les teulades i operaris que van escampant un agent químic en forma de sals i trossets de marbre per combatre el perill del gel, un compost que alguns sospiten que és tòxic i que destrossa les potes dels animals i les sabates. Si aquests dies es va a una altra ciutat, es constata que a Moscou realment es combat la neu de manera molt eficaç. 

Ara és quan els vianants no saben si és millor mirar atentament a terra per no relliscar o mirar amunt per veure les amenaces en forma de boles de neu que poden caure de les teulades o en forma de caramells que apunten com si fossin punyals de gel i que provoquen anualment la mort de prop d’un centenar de persones a tot Rússia. 

El fred i la manca de sol i de verd influeix en l’estat d’ànim de la gent i fins i tot hi ha sociòlegs que apunten que aquest desànim de l’hivern també es reflecteix en les enquestes d’índex de popularitat dels governants, inclòs Vladímir Putin, que ara estan més baixos que mai.  

A l’hivern en general aquí la gent prefereix dies de temperatures més baixes, de menys 10 o 15 graus, d’hivern de veritat, quan la neu i el gel no es desfan i sovintegen més els dies de cels blaus que no pas quan la temperatura balla al voltant de zero, com aquests dies en què tot és gris i el gel es desfà i es torna a glaçar i és quan es rellisca més pel carrer. 

Per sort els qui tenen sostre no cal que pateixin per la calefacció perquè, igual que l’aigua calenta, és centralitzada per tota la ciutat i es paga juntament amb altres despeses, ja que no s’apagarà fins al sisè dia en què la temperatura mitjana sigui superior a 8˚C, la qual cosa a Moscou sol passar a mitjan mes d’abril. Per a l’arribada de la primavera de veritat encara falten dos mesos i mig.

Nascuda a Salomó, Natàlia Boronat té un vincle molt fort amb el Camp de Tarragona, on torna regularment a carregar piles. Viu a Moscou i des de fa més de 20 anys que observa l’evolució de l’espai postsoviètic, primer com a estudiant i després treballant de lectora de català, guia turística i periodista. Ha col·laborat amb molts mitjans catalans i actualment escriu amb regularitat al diari ‘Ara’.