Municipal tristesa democràtica. Escons contra urnes

Les eleccions són la festa de la democràcia, què faríem sense els tòpics que són veritat! Però l’endemà ens llevem amb els pactes que són el preu del poder. I, com va sentenciar el bandarra Capone, resulta que «tothom té un preu». Tothom menys Elliot Ness, d’aquí el lema del seu grup contra el crim organitzat: «Els intocables». També n’hi ha en política i són l’esperança.

El sistema electoral espanyol determina els càrrecs institucionals en funció d’escons i no de vots, per tant, mentre no es canviï per fórmules millors, pactar per governar és legal i és legítim. En funció d’aquesta bondat de consensos per enfortir majories i encofrar poders executius, les excepcions es van qualificar de «pactes contra natura». El més elemental dels quals és el que acorda els adversaris naturals, que mentre són a les bancades contràries engrandeixen la democràcia en la dialèctica entre govern i oposició, vertebrades sobre ideologies definitivament diferents.

Però el sistema i el sistèmic tenen vida pròpia, a vegades al marge, a vegades contra la ciutadania, i es van inventar les supremes proteccions de la «gran coalició» o el «govern de concentració», que eliminen el control parlamentari i consagren una mena de contradictori poder absolut democràtic. Imprescindible en temps de guerra o de turbulències, posem per cas el Churchill de la II Guerra Mundial, el Tarradellas de la nostra Transició, Ardanza en els anys bascos de plom, Merkel en nom del lideratge i/o control de la Unió Europea.

Fora d’aquests supòsits, els pactes estranys descol·loquen els electors i a vegades els traeixen. Les últimes eleccions municipals han estat un penós aquelarre d’aquestes transaccions. Els pactes per dalt del PP amb C’s han lesionat la proximitat municipal en funció de l’interès prioritari d’escurçar la vida política de Pedro Sánchez. Amb el greuge afegit dels acords vergonyants amb Vox signats amb nocturnitat, perquè donar accés institucional a l’extrema dreta fa mal d’ulls, sobretot a una Europa que va patir les seves expressions més extremes.

Però la gravetat no s’acaba aquí sinó que blasma i malmet de quina manera Barcelona, la capital de Catalunya i, si volen, la cocapital d’Espanya en alguns moments de la història: 1992, l’últim. L’esquerra de més a l’esquerra manant gràcies als vots dels socialistes que va fer fora i dels de Valls que va combatre, donant-li sentit i representació, costarà de pair. No s’hi val d’invocar l’esperit de la passivitat, jo em deixo votar, perquè hi ha un previ: si s’ha arribat a la morbidesa és perquè abans tots plegats han laminat possibilitats d’entesa amb «cordons sanitaris» que mai no haurien d’haver existit, tret de l’exclusió ètica dels feixismes i parafeixismes.

El bloqueig recíproc entre ERC i el PSC és inaudit, perquè bé que funciona a altres municipis i perquè té al darrere ni més ni menys que dues legislatures autonòmiques compartides i fructíferes a la Generalitat. Aquella fórmula és la millor per evitar els excessos de la societat cada cop més dividida, que xiula, insulta, escarnia i fins i tot agredeix la comitiva que feia la tradicional processó civil entre l’Ajuntament i la Generalitat. He estat testimoni de les «lluites compartides» d’Òmnium, l’entitat sobiranista que creu en les enteses, i de les amistats que sempre posen cara humana a la política: Pasqual Maragall i Josep Bargalló, Carod-Rovira i José Montilla.

El 15 de juny, vet aquí que el dia de les primeres eleccions democràtiques de 1977 i que l’Església commemora el cimall de la màxima unió metafísica, la Santíssima Trinitat, va ser el dia de la municipal tristesa democràtica. Va donar fins i tot perquè a Santa Coloma de Farners ni tan sols es pogués constituir el consistori d’una manera natural, amb el lamentable espectacle de plors i cridòries enceses. Santa Coloma de Farners, el poble nadiu de Salvador Espriu, el poeta del diàleg entre Catalunya i Espanya, el poeta de les llibertats cantades en temps de sequeres, el poeta que va honorar la vella Europa abans que fos la nació de nacions. Sí, tristesa, quanta tristesa!

Bonhomia i civisme

De ben segur que hi devia haver contrasts d’alegria i bondat i bonhomia i civisme que se m’escapen. Com homenatge a tots ells, en destaco cinc. El discurs de Manuela Carmena en defensa de la preservació i la cura de la democràcia, després que els escons contra urnes li prenguessin l’alcaldia de Madrid que havia guanyat al PP per més de cent mil vots, un Bernabéu. L’honesta generositat de Dolors Sabaté, que podia repetir com alcaldessa de Badalona, deixant que ho fos qui havia tret 5.000 vots menys que ella. La digna presència de Quim Forn a l’Ajuntament de Barcelona, amb la seva banda de regidor, entrant i sortint amb urgència de Soto del Real per deixar ben clar que la distància entre un pres polític i un polític pres és l’eufemisme. I aquí al costat, el saber guanyar de Pau Ricomà i el saber perdre de Josep Fèlix Ballesteros, dos vells amics demostrant un cop més que si «la nostra pàtria és la nostra infantesa», poeta Rilke, sempre ens quedaran espais de diàleg.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.