Nàstic i Barça, camins paral·lels quan toca no exigir impossibles a les seves limitacions actuals

Tocar de peus a terra. Els aficionats d’ambdós equips catalans no poden estirar més el braç que la màniga i s’hauran de conformar a viure un bany de realitat en les seves aspiracions de temporada

13 abril 2021 18:20 | Actualizado a 14 abril 2021 06:48
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El futbol és territori d’il·lusions, d’emocions diverses, i sense aquest tret fonamental no tindria cap raó d’existir. Deixem avui a banda les lliçons que emana, aplicables a altres territoris molt més substancials de la nostra existència. Les dites populars, amb la seva saviesa, també serveixen per a definir en ben poques paraules allò que precisaria gairebé d’una tesi doctoral si volguéssim explicar-les. Situats els paràmetres, dediquem-nos als actuals paral·lelismes entre Barça i Nàstic que tant amoïnen als seus seguidors. I situem-los amb el comú denominador d’una frase feta: D’on no n’hi ha, no en pot rajar. O també, no estirem més el braç que la màniga. Ni demanem impossibles quan, si fem el preceptiu exercici de tocar de peus a terra, el que veus és el que hi ha.

Comencem pels de casa. Perdoneu, però si tens un mínim paladar futbolístic, la Segona B és impossible d’empassar. En aquest nivell, tot consisteix en reduir a zero les errades del teu equip i aprofitar la pilota aturada. Si en un matx veus quatre combinacions amb segell de jugada, ja et pots donar per satisfet. I el Nàstic, en el seu delit d’ascens, ha agafat un to conservador que ara només provoca badalls. Després d’una esperançadora arrencada que serví per atansar l’objectiu de campanya, això de la segona fase s’ha convertit en un simple exercici de supervivència.

Diuen alguns experts que el club ha forjat una plantilla esplèndida, capaç d’aspirar a molt més, però comença a tenyir-se amb la personalitat del seu tècnic, especialista en la categoria que no es permet ni una sola alegria. Coneixedor del pa que s’hi dóna, prefereix un empat i que no el sorprenguin a lluitar amb ambició per la victòria. Conformem-nos: arribar a lluitar per l’ascens ja resultaria un premi extraordinari vist el panorama i quedar varats en aquesta segona fase generaria una continguda resignació. Ara bé, és pecat demanar una mica més d’ambició en les properes setmanes? Pregunta retòrica a la que Toni Seligrat respondria amb un no rotund. I a córrer.

Als culers encara els hi dura la tristor per la patacada davant d’un Madrid que en va tenir prou amb sortir a la contra, una tàctica tan senzilla com efectiva. Després de dinou partits sense perdre i de sortir derrotats de gairebé tots els duels contra clubs importants, els culers no volen resignar-se a certificar que, com va definir Messi temps enrere, no els hi arriba per gaire més.

Si volen ser justos, hauran de conformar-se amb algun èxit, la Copa de dissabte, en una temporada que amenaçava desastre a causa de l’herència rebuda i es quedarà en mesos de transició que donen temps a la nova fornada i a la directiva tot just aterrada. Després del fracàs d’en Bartomeu, fallida estrepitosa en sentit econòmic i esportiu, queden força lluny de passades opulències i això d’ara els hi semblarà unes tristes bledes bullides quan és tot un plat a taula.

La plantilla, a diferència del Nàstic, està mal girbada i necessitarà a l’estiu d’operacions tan imaginatives com arriscades si vol recuperar l’espai perdut en relació a l’elit.

Ara mateix, a risc de ser impopulars, només exigiríem criteri clar i mà de ferro per tal d’afrontar una petita revolució que doni sortida a tots els caríssims fitxatges perpetrats en els últims anys, quan el club ja anava a la deriva de gestió i pocs érem els entestats en assenyalar precisament això, que el rei anava nu.

Ni en un cas ni en l’altre, les ambicions resulten coherents amb un anàlisi fred de la realitat, precisament el que sempre manca quan es tracta d’observar futbol.

Més val no fer volar impossibles coloms, ni aspirar a utòpics sopars de duro avui dia. En tot cas, en ambdós casos, si algú vol la consolació de l’optimisme, que es prengui la temporada com un treball prou reeixit per marcar les bases d’un futur que alimenti somnis. Avui mateix, toca conformar-se amb el que ens ofereixen granes i blaugranes.

Poca cosa més, que tampoc no tenim el futbol per gaires alegries. De política, si volen, tampoc en parlem, però tot plegat aplica perfectament al que ens envolta.

Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.

Comentarios
Multimedia Diari