Ni programes, ni cinema: Les sèries el tema de referència per fer petar la xerrada

La moda no remet, ans al contrari. Les sèries de televisió ja s’han convertit en tema central de qualsevol xerrada trivial. Et cusen en l’interrogatori: Has vist aquesta? Has vist l’altra? A la tercera demanda, orfes del coneixement enciclopèdic de qualsevol interlocutor sobre la matèria, ens brolla una resposta irònica, clau roent on aferrar la defensa pròpia: Si em pagues un sou, no tindré cap problema en escarxofar-me al sofà i veure tot allò que em recomanis. L’any passat, només als Estats Units, es van produir 450 sèries de televisió.

No dóna el dia per a tant. I en aquesta revolució, serà per associació d’idees, recordem la immensa aportació del cinema a ser com som, abans que es torni un anacronisme i ens titllin de nostàlgics si rememorem la crònica sentimental de la nostra relació amb la sala fosca compartida, ben lluny de la immensa pantalla que, segons sembla, presideix avui la llar de qualsevol ciutadà. 

El cinema ens ha aportat un bon gruix de la nostra, poca o molta, cultura, un munt de referències vitals i ja només el corresponem revisant clàssics entre quatre parets, què en som de desagraïts. La modernitat, l’era digital, empeny sense adonar-nos perquè acomiadem un pilar fonamental de la nostra vida col·lectiva abans que sigui tard i no arribem ni tan sols al funeral del setè art. Cap desig que mori mai, però coincidirem que presenta una mena d’irreversible quadre terminal.

I així, abatuts per l’evidència, recordem paisatges vinculats a la memòria col·lectiva en la nostra Tarragona de formació. 
A banda de pel·lícules en concret, emocions, llocs i persones.

Els acomodadors, taquilleres i porters dels cinemes situats a la Rambla Nova eren veïns, amics, coneguts i saludats a qui preguntaves si el programa doble valia la pena, si era preferible saltar-te la primera, normalment una ‘espanyolada’, i aparèixer a la sala quan projectessin l’esperada estrena. Els carros curulls de tota mena d’entreteniments per distreure el paladar, ben lluny encara que triomfessin les crispetes en monocultiu. 

Com quedava el terra de la sala, mare meva, entre tramussos i clofolles de cacaus, després de quatre hores d’estada escarxofats al seient. Estratègies repetides per no quedar enclotat darrere de qualsevol parroquià de voluminosa humanitat o senyora de pentinat crepat, que venia a tapar exactament igual la pantalla. El xiuxiueig per recordar a la cotorra del costat que érem en una mena de missa laica on s’apreciava el silenci com a part bàsica del ritual.

La sortida de casa amb el temps just per arribar al Fémina, Modern, Coliseum, Metropol o allà on toqués, passeig a pas lleuger, no fos cas que s’exhaurissin les entrades o només quedés morralla a les primeres fileres, sinònim de malestar i torticolis arrossegada per dies.

Vivim en una altra pantalla

D’adolescents érem (gairebé) tots cinèfils i gaudíem, l’entenguéssim o no, del cinema d’art i assaig projectat al César, on vam avesar-nos en tota mena d’obres d’autor. Part del passat, carpeta tancada. Ara manen les sèries de televisió perquè hem passat d’analògics a digitals i vivim en una altra pantalla, llenguatge d’ordinador ja assimilat.

El temps que dedicàvem a veure històries en espai social de peculiars característiques ara l’emprem tancats a soles, restant capítols d’una nova temporada en formats tan llargs com un dia sense pa. Quan van foragitar les sales del centre de la vila no vam vessar ni una falsa llàgrima de cocodril pels cinemes, malgrat que protagonitzessin un segle que consideràvem nostre. Enyor? I ara! Descripció d’un signe dels temps.

Hi ha una anècdota adjudicada a Cesáreo González, productor d’èxit en el cinema de la dictadura, que expressa a la perfecció la tribulació dels nostres dies. Deia l’home, no gaire versat en lletres: «Ara que he après a dir ‘penícula’, resulta que li diuen ‘flin’». Doncs això, que en l’era d’Internet sempre anem darrere de les novetats, sense atrapar-les, amb la llengua fora i el pas canviat. De ‘pel·lis’ a sèries, ves, qui ens ho havia de dir. 

Frederic Porta ha estat periodista en diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent