Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Ni un pam de net

Caldria exigir als partits que basin el funcionament en estructures democràtiques

Josep Gironés

Whatsapp
Ni un pam de net

Ni un pam de net

Els mitjans de comunicació van plens de la campanya electoral prèvia a les eleccions a Corts del dia 26 de juny. Els partits polítics lluiten per transmetre una bona imatge dels seus caps de cartell, alhora que intenten desqualificar els adversaris, sense que tot plegat aconsegueixi definir una proposta electoral que resulti engrescadora per una majoria, una oferta que ens faci pensar en el futur amb un cert optimisme. Després del debat a quatre, hi ha una aferrissada lluita per atorgar-se la victòria, com si es tractés d’un tema d’estat. De la mateixa forma, surten propostes amb tendència a amagar el passat i a difuminar el present, en uns moviments amb pretensions anestèsiques que ens conviden a votar sense tenir en compte els precedents. A desgrat d’aquesta mena de circ polític que intenta projectar imatges gairebé idíl·liques, som moltes les persones que creiem que la corrupció és un dels majors problemes existents.

Massa sovint, els ciutadans ens trobem amb notícies que ens informen sobre les diverses activitats delictives protagonitzades per personatges lligats als sectors polítics i econòmics. Les informacions sobre el drenatge de cabals públics que es canalitzen cap a grups i persones relacionats per determinades afinitats sembla que no hagin d’acabar mai. Per més taca d’oli, les xifres que surten a la llum fan de bon suposar que només equivalen a la punta d’un gran bloc de gel que neda en aigües tan fondes com fosques, el volum total del qual es fa difícil de predir. Tot plegat resulta esfereïdor en democràcia, i més en temps d’una crisi que ha estat provocada en gran part pels mateixos actors.

La sensació d’impotència i desmoralització de la ciutadania és absoluta, a partir del moment que es comprova que el grau d’implicació en els escàndols és proporcional a les cireres que es remenen en el sector públic. Quan la immoralitat la protagonitzen els polítics, l’única cosa que es fa des del mateix sector és criticar d’adversari, sense plantejar-se d’una vegada per totes actuacions que posin fi a aquesta forma de fer escandalosament corrupta, poc ètica. Definitivament, les acusacions encreuades intenten tapar unes vergonyes que sovintegen, sense que al ciutadà li arribi altre missatge que la inútil cantarella de: «I vosaltres més».

Entre l’allau de notícies que responen a la realitat protagonitzades per algunes persones relacionades amb els poders públics, n’apareixen altres que són absolutament inversemblants, que a base de maledicències busquen la difamació de l’adversari polític, en una mena de joc brut que només deslegitima els que el practiquen, malgrat que pel camí sembri incerteses.

La ciutadania, a força de conèixer el degoteig de notícies relatives a les acusacions de corrupció i de tràfic d’influències sembla que s’hagi immunitzat, però la realitat és que hi ha una enutjosa conformitat davant d’un desgavell que perdura en el temps. No se sap què s’ha de fer, però això no elimina la possibilitat que tard o d’hora es produeixi una reacció irada contra aquesta forma de fer.

Posats a demanar transparència, el primer que caldria exigir als partits polítics és que basin el seu funcionament en estructures democràtiques, més que no pas en fidelitats i en adhesions que fomenten llaços d’afinitat entre persones que resulten poc eficaços quan s’han de traslladar a les institucions públiques. Els ciutadans estem tips de veure polítics que de forma individual condicionen el funcionament dels partits polítics; també fa mal d’ulls veure segons quines llistes electorals, i també algunes de les persones que governen institucions públiques. Igualment, estem farts de veure sempre les mateixes cares que es mouen d’un lloc a l’altre sense abandonar per a res ni al llarg de molts anys diversos càrrecs de dubtós benefici pel ciutadà, i ja és tot un poema el grau d’incompetència dels anomenats càrrecs de confiança.

Ja fa massa anys que a Espanya diversos grups es mouen amb total impunitat i amb la finalitat d’aconseguir drenar en benefici propi unes riqueses que, en bona llei, haurien d’anar a parar a la societat que diuen representar. Ja són uns quants segles que aquests grups viuen dels privilegis que s’han autoconcedit, i ja només faltava que en el decurs dels darrers trenta anys de democràcia els nostres polítics se n’atorguessin altres de dubtosa legitimitat.

És probable que algú asseguri que tot això forma part de la legalitat i és cert, però darrerament la ciutadania ja comença a qüestionar-se les finalitats d’algunes lleis que considera poc legitimes i fins i tot immorals. I això aniria bé que fos el principi del fi d’algunes impunitats.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También