Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Ningú s'ha tornat boig

Segons el criteri d'un sector de catalans, no tots els espanyols som tractats de la mateixa manera
Whatsapp

Dues maneres de fer i dues maneres de veure les coses, dues formes que ens han portat al xoc verbal i a les discrepàncies contínues que arribarà al vèrtex en el mateix moment en què es coneixeran els resultats de les eleccions del 27-S.

Per a uns no hi ha altre remei perquè des de Madrid no s’ha volgut escoltar les reivindicacions que des de 2005 han anat demanant els catalans. Per als dos partits majoritaris, escoltar-los significa perdre les eleccions espanyoles i vet aquí que quan han aparegut dos nous partits que combatran també en el guiatge espanyol, tots quatre es barallaran per demostrar davant del seu electorat qui defensa millor la bandera en contra dels desitjos d’aquells espanyols que no es senten ben tractats per l’Estat.

Davant d’aquestes circumstàncies un ampli sector de catalans han impulsat plataformes ciutadanes que demanen poder dirigir des dels governs propis. Pretenen administrar els seus diners, les seves iniciatives i lleis i, simplement, allò que els fou arravatat ara fa 300 anys, amb la caiguda de Barcelona.

Els dos principals partits catalans davant les reivindicacions no escoltades durant els darrers deu anys, els ha fet decantar al costat de la veu popular. Observen massa atacs a la llengua, a la llei de l’ensenyament, a la manca d’inversions infraestructurals i a l’ofec econòmic. I a més el rebuig sistemàtic a qualsevol iniciativa parlamentària que aporti un millor finançament autonòmic, i el continuat l’aprimament de les competències.

Segons el criteri d’un ampli sector de catalans, no tots els espanyols estem tractats de la mateixa manera. En principi el País Basc i Navarra disposen del concert econòmic, que els permet controlar llurs impostos.

La comunitat de Madrid, durant els anys de la democràcia, ha rebut econòmicament cinc vegades més que Catalunya en el mateix període. Inversions infraestructurals, com variants a la gran metròpoli que no s’utilitzen, aportacions a museus i manifestacions culturals. Construccions ferroviàries que abans de començar-les tothom sap que són deficitàries, per als habitants que han de servir i mai es podran acabar d’amortitzar. Autovies gratuïtes que lliguen Madrid amb tota Espanya, mentre que els catalans hem de pagar per circular per infraestructures del mateix rang. Obres que a Catalunya s’haurien hagut d’executar des de fa anys i resten parades algunes, ensopides altres, i les més resten als calaixos ministerials amb la pols a sobre esperant que ja arribarà el dia de poder-les iniciar. Vist i observat des de Catalunya, tot plegat representa un menyspreu continuat.

Des d’Espanya, deu resultar difícil entendre aquestes reclamacions, ja que pocs les entenen. Se’ns acusa de «victimistes» i insolidaris, malgrat reconèixer que som l’economia més productiva de l’Estat. Periòdics i mitjans de comunicació i opinants, pocs, gairebé ningú, entén les nostres vindicacions.

Possiblement alguna cosa haurem fet malament però en l’època Pujol tiràvem avant amb allò del «peix al cove», en el temps de Maragall en la reforma de l’Estatut aprovada i ratificada per les cambres espanyoles i la catalana, i en el de Mas, el Pacte Fiscal. Tret el «peix al cove» la resta de polítiques s’han tallat de rel.

I durant els darrers quatre anys, coincidint amb una majoria absoluta del PP, la crisi, les retallades i l’aparició de la corrupció, hem arribat al dia d’avui; una convocatòria d’unes eleccions autonòmiques que per la seva excepcionalitat tindran una repercussió extraordinària quan Rajoy ja ha reconegut que és el problema més greu que tenen sobre la taula. Vist des de Catalunya, potser, si a alguna de les trobades Rajoy-Mas el president espanyol hagués cedit una mica, mai hauríem pogut arribar on som. La corda no s’hauria hagut de tensar tan durament com s’ha arribat.

I el president Rajoy, malgrat la seva negació continuada i l’ús dels tribunals per manca de diàleg, té tota la raó. Afirma que el problema més greu que actualment té Espanya és la secessió de Catalunya, si les llistes independentistes guanyen la majoria del Parlament.

Si els unionistes, entre tots, tenen més escons, les aigües immediates es tranquil·litzaran malgrat que el problema no s’hagi resolt. I el menyspreu i la burlesca continuarà. I els atacs contra l’escola, la llengua, el tercer sector i les solucions que demana Catalunya per activar la seva vitalitat econòmica, prosseguiran minvades i potser, pitjor encara, oblidades.

Hem demanat, des d’aquestes pàgines, durant anys, diàleg i enteniment. Què passarà a partir del dia 27? Ningú ho sap, i poden ser moltes les incerteses que ens oferirà el futur. Però els independentistes, davant tantes negacions, la manca de diàleg i tant de Tribunal Constitucional, no faran marxa enrere. I si guanyen, Europa hi haurà de posar remei. La nostra economia és més important que la grega i la locomotora d’Espanya.

Els tribunals actuaran però no ho arreglaran. Serà la Merkel i la resta de governs europeus qui hi posaran ma i hauran de resoldre, si no volen arribar a un trencament de l’economia europea. Tot és possible i ningú s’ha tornat boig!

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También