No ens deixem manipular. Saber destriar la veritat de la mentida i de la calumnia

En temps del coronavirus s’imposa una reflexió sobre la convivència i la responsabilitat. Afortunadament puc escriure aquestes reflexions des d’una cafeteria a Brussel·les després d’haver agafat un tren i un autobús públics. No porto mascareta perquè no ens cal als qui no estem infectats (quina paraula). Porto, això sí, un líquid alcohòlic amb el 60% de concentració i l’utilitzo amb regularitat. Escolto ràdios i llegeixo les informacions. Respiro profundament i continuo amb la vida.

Crec que és necessari utilitzar tots els espais d’informació possibles per llençar missatges de calma i al mateix temps denunciar que l’estat espanyol ha estat massa temps defugint el problema. S’ha instal·lat en les musaranyes de l’autocomplaença i ha fet de les brometes d’internet la versió oficial de la situació. I ara resulta que el que succeeix a Itàlia no es descarta que passi a casa nostra. Hem badat, han badat i ara toca assumir les conseqüències.

Haurem de poder explicar que vam viure una pandèmia i vam saber ser pacients amb els serveis sanitaris

Pertanyo a una generació que va créixer amb les històries dels pares i dels avis. Històries de guerra i postguerra. Històries que ens parlaven d’una Tarragona, d’una Catalunya i d’una Espanya estoiques, d’unes persones que patien penúries i que les suportaven amb un caràcter que avui ens sembla ciència-ficció. El que va viure la meva àvia Carme, la meva mare, el meu pare, els meus tiets, és quelcom que jo he llegit a les novel·les o he vist a les pel·lícules, però sempre m’ha costat imaginar-los a ells com els protagonistes. Sempre he pensat que els temps de les epopeies quedaven darrere nostre i vet aquí que ara ens toca a nosaltres mostrar un mínim del coratge i de la tenacitat que ells van saber mostrar fa unes quantes dècades.

La nostra pròpia narrativa haurà de poder explicar que vam viure una pandèmia, que vam haver de prendre mesures, però que per sobre de qualsevol altra cosa no vam mirar l’altre com un perill. Que vam saber esborrar les fronteres de tota mena per lluitar contra una criatura que havia envaït el planeta amb la seva capacitat de contagi.

Que vam saber acollir els malalts, que vam saber ser pacients amb els serveis sanitaris, que vam oferir als nostres professionals de la salut tots els mitjans necessaris, que no vam fer negoci amb la sanitat, que no vam evitar els establiments dels xinesos per por de ves a saber què, que no vam evitar els establiments dels italians, perquè pot ser que el virus viatja dins d’una pizza, que no vam propagar informacions absurdes i que vam saber destriar la veritat de la mentida i de la calúmnia.

I que no vam evitar els establiments xinesos o els italians per por de ves a saber què 

De ben segur que les fronteres més rígides no són pas les que col·loquen els estats, sinó les que construïm al nostre voltant. Haurem de lluitar contra la temptació de pensar que «nosaltres» no té cap valor i campi qui pugui i si jo estic bé el que passi als altres no m’importa. No hem arribat fins aquí aïllats cadascú en una illa de confort. Hem arribat fins aquí gràcies a l’esforç i el sacrifici dels nostres. Els nostres avis que van sobreviure a la guerra no van pensar ni un sol moment que el futur anés a ser pitjor que el que havien viscut. Es van recuperar i van alçar el cap, com van poder. Ara se’ns demana calma i sentit de responsabilitat, molt poca cosa comparat amb el que ells van haver de sofrir.

Sembla una paradoxa, però aquest maleït virus pot ser una oportunitat per construir una història que puguem explicar més tard amb un cert orgull. Pot ser una oportunitat per la memòria i per reconèixer que només la generositat i la responsabilitat ens faran passar la febre de l’individualisme víric que ens afecta.

* Periodista. Nascuda a Tarragona, Natàlia Rodríguez va començar a exercir al ‘Diari’. Va treballar a la Comissió Europea i col·labora en diversos mitjans. Viu entre París i Barcelona.