Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

No es cullen figues dels cards

El Partit Demòcrata està ancorat en uns postulats que han estat patrimoni de l'esquerra radical

Josep M. Prats Batet

Whatsapp

La cita correspon a l’evangeli de Lluc que, després de dos mil anys, segueix essent de rabiosa actualitat, ja que explicita proverbialment el desori ideològic en què està immersa Catalunya. Des del 2012, l’anomenat ‘procés’ ha centrifugat els fonaments de la majoria dels partits polítics del país i ha sacsejat les consciències d’una classe política a la qual no ha tocat altre remei que posicionar-se entre la lleialtat a unes idees o la salvaguarda dels interessos personals, dels que pengen serrells amb sous i privilegis.

Un dels partits polítics que més ha patit la convulsió d’aquest fictici i quimèric viatge a Itaca ha estat Unió Democràtica de Catalunya. Fundada el novembre de 1931 amb la finalitat de recollir les adhesions dels patriotes que, amb idearis accidentalment divergents, concordin amb nosaltres en la concepció espiritualista de la societat i en la pressa de restaurar integralment la nostra Catalunya. Durant la República patí el menysteniment d’uns i altres. Amb la revolució i la guerra, els seus militants foren perseguits per ambdós bàndols, els uns per ser cristians, els altres per ser nacionalistes. En el franquisme, la gent d’Unió, des de dintre del país o des de l’exili, treballaren pel restabliment de la democràcia i per la recuperació de les llibertats i de les institucions catalans. En arribar la democràcia, de bracet amb Convergència Democràtica de Catalunya, els democratacristians s’arromangaren per fer una Catalunya políticament plena i socialment justa.

Durant vint-i-tres anys, els homes i dones d’Unió, amb encerts i errors, propis de la feblesa inherent a la condició humana, han tingut com a objectiu la Catalunya integradora que basculava en la centralitat. La societat catalana se sentia còmoda amb aquest estil de fer política que, amb els referents de la moderació i el pacte, prioritzava el diàleg com a eina bàsica i imprescindible per a construir un futur allunyat dels missatges messiànics dels abrandats apòstols de la llibertat.

La marca de Convergència i Unió ha estat garantia, durant un quart de segle, d’estabilitat política a Catalunya i a Espanya. La seriositat, la responsabilitat, la credibilitat i, àdhuc, el sentit d’Estat impregnaren d’una pàtina de dignitat la política catalana, mentre arreu els estirabots dialèctics consumien debats estèrils. La longevitat al poder, la corrupció i el canvi generacional d’un ‘pinyol’ massa ambiciós i poc prudent, dinamitaren un model que ja no serviria per a la nova política de la gestualitat. L’aggiornamento no fou possible. Primer certificà la defunció Unió, després Convergència que es metabolitzà en un PDeCAT cada vegada més radicalitzat a la falda de la CUP i a qui les enquestes canten les absoltes. S’han perdut els llençols i la bugada. Esquerra, amb una habilitat pròpia de malabaristes, ha aconseguit esborrar de l’imaginari col·lectiu la seva ancestral diàspora ideològica, per presentar-se davant l’opinió pública com l’únic eix central i vertebrador d’una Catalunya a qui no tocarà altre remei que pactar amb l’Estat.

Unió Democràtica continua fidel als seus referents, la defensa d’una societat que situa la persona en el centre de les seves preocupacions i, d’acord amb el principi de subsidiarietat, la fa responsable de millorar la comunitat que li toca viure. Per això sobta que alguns càrrecs públics que van arribar al poder per la seva militància a Unió, fent bandera de la moderació, ara es dilueixin en un Partit Demòcrata ancorat en uns postulats que tradicionalment han estat patrimoni de l’esquerra radical. Com diria l’evangelista «no es cullen figues dels cards». La fidelitat als principis i la coherència són al substrat d’Unió des de les beceroles. La història ho recorda. Manuel Carrasco i Formiguera, el 10 de juny de 1932, durant la discussió de l’article primer de l’Estatut, va pronunciar un discurs que reivindicava el text íntegre redactat a Núria. En prendre aquesta actitud, dissentia de la minoria catalana, liderada per ERC, que, com a creadors del ‘peix al cove’ del que tant reneguen ara, s’havia posat privadament d’acord amb Azaña i el govern, sobre la base de fer unes retallades més, afegides a les que ja havia fet la comissió redactora. Quan Carrasco es disposava a parlar, el cap de la minoria catalana, Lluís Companys, sabent el que aquell anava a dir, es va avançar a demanar la paraula per anunciar que la seva minoria, per unanimitat expressa i amb assistència de tots els grups polítics que la integraven, havia acordat considerar Carrasco exclòs de la seva disciplina política. Expulsat de la minoria catalana, va dir allò que per imperatiu de la seva consciència havia de dir que era defensar el text íntegre aprovat en referèndum pel poble català.

Beethoven va afirmar que «la manera essencial que distingeix a un home d’anomenar-se digne és la perseverança en les situacions difícils». Per les seves obres els coneixerem.

Temas

  • TRIBUNA

Lea También