Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Más de Opinion

No és l´hora, catalans

La crida a l´enfrontament és una crida a la desil·lusió, a la pèrdua del moment històric
Whatsapp

Contra el bombardeig constant de la Generalitat i els seus mitjans de comunicació (propis, és a dir, pagats per tots nosaltres, i associats) hem de posar el sentit comú. Una cosa és la propaganda i una altra la realitat.

El senyor Mas va dir fa uns dies que anava a Madrid «en son de paz». L’endemà ordenava tocar tambors de guerra, cridant a la unitat donant per fet que a Catalunya l’únic que interessa és la independència, perquè el Sr. Mas te tota la raó. No cal amoïnar-se per les privacions que almenys dos terços d'aquesta població ve patint sota el seu govern.

Deia el de Loyola que en temps de tribulacions no s’han de fer canvis. Els jesuïtes estan considerats com dels millors informats del món, després del govern de Corea del Nord.

Però aquí, a casa nostra, entre els comissaris polítics que porten una estelada a la màniga, els capellans que posen d’altres a les seves façanes com si el poble cristià hagués d’ésser necessàriament sobiranista i els periodistes que mengen d'aquest totum revolutum, el personal està una mica confós.

Potser es allò que es pretén des de la plaça de Sant Jaume. Provocar la major confusió possible per tal de pescar com cal, posant l’ham de la llibertat. Des de fa mil anys, quan ha estat més lliure, rica i completa Catalunya que com ho és ara?...

Per això no han dubtat en una maniobra maquiavèl·lica: posar com immediat i únic un problema i una solució. Catalunya ha d’ésser fora de l’Estat espanyol. És l’únic problema per aquests ciutadans, plens de glòries marcides i desfetes mal digerides. Estem al segle XXI i no hem d’oblidar l’immediat XX. Quines conseqüències va tenir la proclamació per Macià de l’Estat Català, o per Companys la República Catalana?... Repasseu la història i vegeu que va resultar una guerra tan cruel que encara l’estem patint, personalment i familiar 70 anys més tard.

Que no recordeu com vivien els eslaus del centre d'Europa, amb nombrosos matrimonis i negocis entre croats, servis i bosnis?... Això fa vint anys només.

I que ha passat quan la part més orgullosa del grecs ha volgut dir ‘no’ al ‘dictat’ germànic?... D’això fa tres dies. Poseu-vos per un moment en què podria passar a Catalunya fora de l’euro, amb les fronteres tancades amb la Península, sense turisme –que no dubtem que fugiria a les primeres bombes o manifestacions–, amb milers de milions de capitals marxant cap a seus més tranquil·les.

Que vull fer por?... Que no l'enganyin: aquests fets podrien tornar i el país faria trenta anys de retard.

Ara és el moment de retornar de la crisi. Com sempre, Catalunya al capdavant. Plena de projectes i amb la resta d’Espanya, disposada a entendre-la i repartir amb rigor les despeses oportunes, que, segons avanci la recuperació, aquí se sap com duplicar-les.

Estem a sis mesos, com a molt, d’un canvi polític important a Espanya. Això no ho dubten ni els del PP.

Aquest canvi portarà aires nous, direccions noves, equips nous i neteja quasi total de totes les instàncies.

Amb la recuperació –que es pensa que estarà completa en 4 o 5 anys–, la renovació política i l’estudi prudent i consensuat de la Constitució a la qual afegir unes quantes esmenes (potser n’hi ha prou amb els dits d'una mà), el futur de tots seria més clar i pacífic.

Per això la crida a l’enfrontament és una crida a la desil·lusió, a la pèrdua del moment històric, al seny que significa l’esperança dels canvis en tots els sectors. No per més cridar es té més raó.

I d’aquí a 4 o 5 anys potser podem parlar amb prudència i sentit comú de la situació de les autonomies i un nou i just enllaç entre tots.

Sense trencar plats que són impossibles de refer.

Ara no és, encara, l’hora.

Temas

  • TRIBUNA

Comentarios

Lea También