No es mogui. I es queda garratibada

Sensacions, percepcions i interpretació. La falta d’informació i el desconeixement del medi on estem facilita que sorgeixin pors. Estar habituat 
a un entorn les apaivaga. I els sorolls estridents no ajuden a estar calmat

22 mayo 2020 08:10 | Actualizado a 22 mayo 2020 09:20
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Pip!, pip!, pip!, pip!, pip! Pot respirar. Però ho fa amb cautela. Per evitar que se li mogui gaire el cos. No s’ha de moure, això ho té clar. Respira com si no gosés fer-ho. Com que en el moment que li han dit que no es mogués tenia el peu dret amb els dits mig contrets, s’ha quedat així. I això comporta un esforç, el de mantenir els dits amb tensió. Tancarà els ulls, per veure si així el temps passa més de pressa. Quan els obre només hi veu tres focus de llum apagats. Si gira les pupil·les una mica cap a la dreta i una mica cap a l’esquerra tampoc és que el paisatge sigui millor i li fa perdre la concentració i no s’ho pot permetre. Bumbum!, bumbum!, bumbum! Necessita mantenir els músculs quiets, el cos estàtic. No s’ha de moure, li han dit amb una veu dolça. Un to amable per una ordre estricta. I pensa. Pensa en la importància de la salut i en com vivim de capficats -a vegades- per l’edat, quan el que ens marca el ritme és la salut o la seua absència. Ara nedaria. Ja fa temps que nedaria molt, ho associa a una llibertat que ara no té. I quan podia nedar li feia peresa posar-se el banyador i canviar-se de roba i agafar la bossa amb la tovallola i tot el que comporta anar a nedar, encara que no comporti gairebé res. Depèn del moment que fem la valoració: si és des de la perspectiva d’un mal dia enmig d’una setmana enfeinada; ens pot arribar a semblar que per gaudir d’allò plaent que és nedar, primer hem de pujar una muntanya de genolls. I este pensament és dissuassori. Toctoc!, toctoc!, toctoc!, toctoc! És el cervell, el cervell ens marca molt el camí. Ara li permet no moure’s. Està aguantant bé. Tot i que té la sensació que el seu cos està en lluita, que les neurones tenen molt clares les ordres (cap moviment); però que hi ha músculs que sembla que estiguin disposats a desobeir, a anar pel seu compte. Aquella sensació de quan creus que una part del teu organisme es mourà sense que li ho hagis manat i que ho notis abans que passi i, per tant, saps que encara ets a temps de reaccionar, que està a les teues mans sortir-te’n i de la importància que això té. I això li genera una pressió. Els sorolls. Van variant però són tots estridents. Els sent en bucle. No ajuden. No ajuden gens a mantenir la calma. Tornem-hi el pip!, pip!, pip!, pip! Insistentment. Però s’adona que ho ha aconseguit, que no s’ha mogut, que manté l’autocontrol. És com una victòria. No sap quant de temps porta així, en esta postura incòmoda. Ni tampoc quant de temps li queda. No valorem prou el regal que representa la salut, pensa. Pensar sí que pot perquè per pensar no s’ha de moure. Internament sí que alguna cosa es deu moure, però ho desconeix. Aquells dits del peu dret, per què no els ha deixat relaxats des del primer moment!? Si ho hagués fet, si no hagués tingut aquella por al desconeixement, per si aquell gest inofensiu ho hagués rebentat tot... ara tindria un maldecap menys; només li caldria preocupar-se per la posició del peu esquerre. Perquè del seu peu esquerre no us en parla però és la clau. Si el mou, sí que s’ha acabat tot. Bumbum!, bumbum!, bumbum! però un bumbum! de no saber què passa, dels que et petrifiquen una mica, que ja va bé en esta situació però que és un element distorsionador a tenir en compte. La tensió ja ve d’abans. De quan li han dit que s’havia de treure tot els elements de metall que portés, de quan li han preguntat si l’havien operada del cor, si portava plaques al cos; de totes aquelles preguntes i, especialment, de quan se li ha ocorregut preguntar si s’havia de treure els sostenidors, pels arcs de metall. I la resposta l’ha matada, li ha fet perdre la fe; que si llevaba mucho o muchos. No ho recorda amb precisió, no té clar si li ha preguntat per molt de metall o per molts arcs però vaja... -Com, molts? Dos, un a cada pit; ha respost ella. -Sí, mejor sáqueselos, li ha dit l’home amable. I se’ls ha tret i s’ha quedat amb la brusa. I això li ha generat una desconfiança... per què pregunta tant? Per culpa d’esta pregunta ara pensa que què hauria passat si ella no hi hagués caigut en els arcs que li mantenen els pits en bona posició. I toctoc!, toctoc!, toctoc!, toctoc!, abans del pip!, pip!, pip!, pip!

* Periodista. Nascuda a l’Ametlla de Mar. Autora del llibre ‘Sense Cadàver/Sin Cadáver’. A TV3 informa de notícies de l’àmbit judicial, policial i de la seguretat. 

Comentarios
Multimedia Diari