No és no. Sense escletxes

Tot és més senzill del que sembla. No cal que donem voltes a fets que parlen per si mateixos. M’explico. Quan veiem un reportatge d’animals d’aquells que es fan des que coneixem la televisió i ens ensenyen com quatre lleons s’apropen sigil·losament a una zebra fins a tenir-la acorralada, l’ataquen, la maten i se la mengen, com ho denominem? Com una estratègia de grup per aconseguir el seu objectiu i menjar? O com una invitació de la zebra a ser devorada?

Quan es comet un acte d’assetjament a l’escola i uns quants nens s’enriuen d’un altre, li fan la vida impossible, el persegueixen i, fins i tot, li peguen, s’ho ha buscat el nen per no respondre als cànons del grup líder i tirà de la classe? O són ells qui es busquen un càstig per haver humiliat, vexat i traumatitzat, un company de l’escola que no s’ho mereix?

Ambdós casos es veuen molt clars tant com el que ha ocupat l’opinió pública les darreres setmanes. Com és obvi que es tracta d’una violació de les més brutes i sòrdides (si en voleu detalls podeu llegir-los a la sentència) no entraré ni un segon a qüestionar-ho però sí que vull reflexionar sobre actituds que tenim la majoria de dones i considerem normals quan no ho són.

Mirar si en un grup d’homes hi ha una dona i sentir-nos més tranquil·les. Posar-nos tenses si un cotxe s’atura al nostre costat, és de nit i veure que qui condueix és un home. Apartar la mirada immediatament quan anem al metro i tenim un home massa a prop que no ens treu ull de sobre...

Des que tenim ús de raó hem conviscut amb uns estereotips de dona objecte. La cosificació femenina se’ns ha brindat al cine, a la publicitat, als videoclips, als shows televisius amb les hostesses i als concursos de bellesa. Això ha incidit directament en el comportament masculí d’una societat patriarcal i explícitament masclista. 
Ni les dones trobaven estrany que James Bond les seduís, utilitzés i menystingués en cada fotograma, amb copet al cul per acomiadar-se perquè havien de tractar temes «d’homes», per no parlar del «destape» espanyol. Mireu qualsevol cinta de l’època, us posareu les mans a cap.

Quan s’ha crescut sota aquesta normalització de la dona com a subjecte bonic, passiu i submís, a alguns se’ls fa difícil entendre la igualtat com eix d’una societat sana. Responent a l’article «Por qué los Hombres violamos» (sí, s’ha publicat un article amb aquest títol) de Víctor Lapuente en què diu que ho fan sobretot per la testosterona i la seva autoestima lesionada pel nostre èxit, perquè ells són molt sensibles i nosaltres molt resistents, ja que no ens afecta quan guanyen més que nosaltres.

Deixi’m dir-li que a la meva edat, ni el meu pare ni el meu germà ni les meves parelles ni cap dels meus amics mai no han deixat entreveure ni un àpex d’aquesta pretesa «sensibilitat» altrament dita gelosia o enveja professional cap a la meva persona. Al contrari, s’han alegrat quan he aconseguit un objectiu a la vida.

Sóc afortunada? Potser sí, però dubto que el feminisme i les universitats plenes de dones fomentin la violència masclista. Aquí hi ha més coses: la predisposició, l’educació i el masclisme que arrosseguem. Les vegades que m’he sentit violentada ha estat per desconeguts gairebé sempre, que han intentat (afortunadament només intentat) excedir-se sense tenir en compte ni els meus sentiments ni la meva voluntat.

Val la pena seguir l’etiqueta #Cuéntalo a Twitter on moltíssimes dones expliquen les seves males experiències. Malauradament és molta estona de lectura real. L’altra pregunta és: Per què no es diuen els noms dels agressors? Per què els protegim? Por de represàlies o de què la justícia ens deixi soles? Pensem-hi.

Les coses han de canviar. A l’educació a casa, a les escoles i a la justícia. No em crec que es practiquin violacions en grup perquè els pobres nois tenien l’autoestima baixa perquè la noia en qüestió cobrava més que ell o que matin una dona perquè tenia més èxit professional. No. Això no és així. I malgrat que alguns segueixin pensant el contrari, #Noésno.