No és temps de silenci

L’art és imbatible a l’hora de mostrar el món, en el passat com en l’actualitat. De mostrar-lo com de posar-lo en qüestió. Al Camp de Tarragona tenim centres d’art de caràcter públic en construcció a Reus i Tarragona i bons museus com el de la Diputació i d’altres locals i comarcals que han resistit si-us-plau-per-força les retallades en despesa cultural d’ençà de la crisi de 2008 i les polítiques d’austericidi. Tots els serveis públics van patir retallades i, com sempre, la principal damnificada fou la cultura. La cultura que ens facilita eines per comprendre, per tenir criteri propi, per transcendir vides i conrear els talents...

I parlo del silenci perquè aquest és el títol amb què una artista, la Maite Maset (Sueca,1968) ha volgut anomenar l’exposició que aquest mes de desembre presenta a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus. Una institució que enguany ha commemorat l’aniversari de la seva seu social i que és única i singular al Camp de Tarragona, equiparable a l’Ateneu Barcelonès. Nascudes a la segona meitat del segle XIX amb finalitats culturals, socials i sociabilistes, han acollit nombroses iniciatives cíviques, han bastit grans biblioteques, han contribuït a configurar la personalitat com els drets de ciutadania de successives generacions. Recordo com l’enyorat amic, l’historiador Pere Anguera, afirmava que el Centre de Lectura fou per a ell la seva primera universitat.

Menys és més

La gènesi de l’obra artística de Maite Maset es produeix en el context de la contemporaneïtat hipermoderna i globalitzada. Proposa una altra mirada al món, utilitzant motius quotidians, despertant la curiositat, la sorpresa i la ironia. Des d’un sentiment de profunda indignació, l’autora esguarda aspectes de la realitat, fets socials i actituds psicològiques del món actual. Per realitzar la seva obra, tria imatges de l’esfera del consum, representacions d’objectes de la domesticitat, banalitzats, prosaics, però, amb una forta càrrega simbòlica.

En un procés de depuració, situa els elements en un espai neutre, despullats del seu entorn natural, i projecta sobre ells una mirada diferent. Aquesta mirada requereix percebre els objectes i la seva forma i funció habitual; cerca imatges i genera analogies i metàfores visuals. L’acurat domini de les tècniques gràfiques i plàstiques li permet modificar, afegir o substituir les formes per apuntar cap a una nova realitat allunyada de tòpics i estereotips.

Amb les eines del disseny elabora jocs visuals disposats a sorprendre i provocar l’espectador/a. Allò quotidià es transforma, genera associacions inesperades i el resultat són obres estranyes i seductores a parts iguals, coincideixo amb el filòsof Josep M. Duch, l’autor dels textos. El comissariat de Pere Fort ha sabut posar en valor l’obra de Maset i oferir una magnífica «posada en escena».

Amb un joc ampli de figures retòriques visuals, principalment metàfores i analogies, els motius, descontextualitzats, mostren aspectes que davant d’una mirada ordinària s’oculten. Ens recorda, en alguns aspectes, l’esperit combatiu dels poemes visuals del català Joan Brossa i, estèticament, participa de la poètica visual fotogràfica de Chema Madoz.

Les creacions de l’autora integren el llenguatge gràfic i el plàstic, coherent amb la profunditat que requereix un missatge humanista, i mostren, així, una clara voluntat d’apuntar envers una finalitat ètica. L’obra de Maite Maset ens introdueix en una gimnàstica mental amb la voluntat d’ensenyar a mirar, a conrear l’autocrítica, a desconfiar dels tòpics i dels llocs comuns. L’artista espera que ens atrevim a pensar críticament amb Martin Luther King, el qual va sostenir que «comencem a morir el dia que guardem silenci sobre les coses que importen».

Un món feliç?

La nostra psique actual hipermoderna i progressivament globalitzada es troba atrapada en la teranyina del capitalisme consumista. L’estructura econòmica i ideològica genera productes de consum. La publicitat, omnipresent, ofereix l’aparença de la felicitat i genera una hipnosi social, més o menys subtil i generalitzada. El motor diner i la inconsciència en el consum són alguns aspectes d’aquesta màtrix social. Nosaltres, infantilitzats, caiem en l’alienació i vivim entre el narcisisme de les selfies i el miratge de l’èxit.

Les referències en els textos que acompanyen les obres a llibres de Zygmunt Bauman o Erich Fromm sobre la societat de consum aporten claus per entendre les metàfores i analogies de l’artista, en aquest capitalisme neoliberal que condiciona les nostres vides.

Les lògiques que dominen el segle XXI ens aboca a la trivialització del dolor, a la banalització de la injustícia i de les guerres ferotges com a la immunització contra l’explotació del tercer món i les migracions de supervivència. Els conflictes bèl·lics pels recursos del planeta i els estralls del canvi climàtic formen part de la nostra globalització postmoderna. Perquè amb Hanna Arendt sabem de la banalització del mal com que «el tercer món no és una realitat sino una ideologia».

Les invariables humanes, com la recerca de sentit, són administrades per organitzacions religioses dogmàtiques o per ofertes new age que prometen salvacions intramundanes sense esforç, en un cap de setmana. Ens aficionem a frases màgiques, aliments de moda, llibres o teràpies que ens prometen felicitat i benestar ràpidament. Aquesta és la convicció de Maset que coneix Vandana Shiva, pionera de l’ecofeminisme.

Voldria haver sabut fer una invitació a aquesta esplèndida i lluminosa exposició: aneu al Centre de Lectura de Reus abans d’acabar l’any!