No m´agrada gens que m´enganyin

Un setmanari ha publicat uns requadres relatius al paradís que fora Catalunya amb una independència d’Espanya. No m’agrada que m’enganyin. En els dits requadres, un d’ells deia: «pagaríem menys impostos». Com puc creure això si la quantia de molts impostos són a criteri de les autonomies i ens locals, o sigui, Generalitat i Ajuntaments. Pensem en l’impost sobre herències i donacions; la seva quantia la fixa la Generalitat.

Hi ha comunitats que es pot dir no paguen res per aquest concepte. En canvi a altres, per no poder pagar aquest impost, els hereus (fills) han hagut de renunciar al pis dels pares que, en la majoria de les famílies, és l’única propietat i obtinguda a costa de molts sacrificis. No parlo de persones amb poder adquisitiu, penso en la majoria.

Els impostos sobre béns immobles i sobre activitats, són municipals; pel que fa a les taxes, més del mateix; encara que, moltes vegades la quantia d’aquestes no es reflecteix amb els serveis rebuts. Es pot creure tot això que Catalunya serà un dels deu països més rics de la Unió Europea, amb el panorama d’enganys, de malversació de fons públics i de corrupció que tenim? Són els mateixos partits i quasi les mateixes persones. Ens hem preguntat per què surten tants diners de Catalunya? Els sentiments, no em mouen ja a anar a votar. M’esforçaré a creure que encara hi ha persones honrades en aquest maremàgnum que són els partits. Votaré el qui cregui menys dolent. Que ja és ben difícil!

Montserrat Serra i Tutusaus

(Tarragona)