No s'enfadi, senyor alcalde

Des que vaig entrar per primera vegada al Saló de plens tenia clar que aquell era el lloc decisiu per al dia a dia de la nostra ciutat. Aquell era el lloc on es prenien les decisions que després marcaven el ritme i el pas de la ciutat. És per això que fem mocions, perquè intentem generar un canvi que millori algun aspecte de vida de la ciutat, de les persones o del país. Moltes mocions no s’aproven. De vegades perquè l’equip de govern no se sent còmode amb el tema i la proposta els incomoda –sobretot quan el que es demana és establir mesures de control sobre la seva gestió–. De vegades per motius que no queden clars i que sembla més que responen al sectarisme del govern que a altres motius. Divendres passat, per exemple, el govern del pacte de dretes va votar en contra d’una moció que demanava lluitar contra la morositat que afecta els autònoms i les pimes. Van votar que no al·legant que això l’Ajuntament ja ho fa i que, com ja es fa, no es pot votar a favor. Hi ha altres mocions amb resultat sorprenent, com per exemple la moció on demanàvem la il·luminació i neteja del camí del Llorito. Els partits del pacte de dretes –PSC, PP i Unió– van votar en contra de dignificar aquesta part de la ciutat. Sovint em costa entendre per què l’equip de govern vota el que vota, especialment quan algun dels seus portaveus esgota les pràcticament vuit hores de ple sense fer cap explicació del vot. Afortunadament en aquest cas la moció va ser aprovada gràcies a dues absències a l’equip de govern. A partit d’ara, amb una majoria tan justa, s’haurà d’estar molt pendent de qui hi és i qui no. En aquell moment es fa evident que tothom comparteix que hi ha una necessitat i que cal posar-hi remei. Estem especialment orgullosos d’algunes mocions nostres, com ara el pla de xoc contra la pobresa o el pla de rescat per a malalts amb síndrome de sensibilitat central. Aquestes mocions es van aprovar per unanimitat, demostrant que és un tema que preocupa a tothom i al qual cal posar remei.

Però la trista realitat no és aquesta, la trista realitat és que quan preguntes a l’alcalde com va avançant aquella moció que es va aprovar fa uns mesos t’etziba, irritat, que t’acostumis a pensar que les mocions són declaracions polítiques que, tot i que s’hagin aprovat per unanimitat, no tenen per què tirar endavant, que depèn dels recursos i de les competències. Una sortida de to que va ser de les primeres, però no l’última. Aquest divendres passat vam poder veure com intentava fer constar en acta, diverses vegades, coses que ningú no havia dit al saló de plens.

Senyor alcalde no s’enfadi. El joc democràtic és aquest, els qui tenim minoria hem de deixar que els qui tenen la majoria absoluta facin el que vulguin. I l’alcalde ha d’acceptar les crítiques per les seves accions amb elegància. Els crits i les esbroncades estan fora de lloc al Saló de plens.