No seure a la porta de casa

Si seus a la porta de casa, l’única cosa que pots esperar és que passi el cadàver del teu enemic. I això és força trist, poc freqüent i especialment ensopit. Val més posar en pràctica el dit castellà «a Dios rogando y con el mazo dando». Perquè les coses extraordinàries no acostumen a venir del cel, sinó que són fruit de l’esforç i, a més, una mica de bona sort. Perquè la sort ve generalment mentre treballem.

Barcelona –ciutat ficada en problemes socials i turístics– no està per la feina de tirar endavant un projecte com Barcelona World. Li queda una mica lluny, el troba complex i no encaixa amb la vocació social de la seva alcaldessa. Tarragona –capital d’un país que li calen nous impulsos econòmics– no pot pensar que això de Barcelona World és un tema que es resoldrà a Barcelona. Ja que estem de sentències castellanes, apuntaré una altra: «el uno por el otro y la casa sin barrer». És d’una claredat meridiana.

Davant l’obvietat que Barcelona World pot suposar desenvolupar en tots els seus aspectes el que ja preveia la llei de centres recreatius i turístics del 1989, que porta ja vint-i-set anys de retard, cal pensar que arrodonir el projecte d’aquella llei ni és cosa senzilla ni preocupa massa a certs estaments.

La realitat ens diu que la creació de Port Aventura –en què vaig participar durant quatre anys en els seus inicis– va ser un part dificilíssim, perquè el turisme té unes febleses econòmiques importants: depèn d’una estacionalitat variable i capriciosa i d’unes tendències imprevisibles, la qual cosa fa por a segons quins inversors. Vaig participar activament en una part del llançament de la «marca Barcelona» i puc assegurar que bona part del seu èxit va ser conjuntural. Algú podria dir que a això també se li diu «factor sort». El cicle vital d’un producte turístic és impredictible.

Valorant aquestes circumstàncies, tot projecte d’envergadura en el món turístic ha d’estar recolzat, impulsat i afavorit per una gran fe en el projecte i una gran activitat seductora per part dels impulsors per tal de trobar inversors o promotors. Es tracta, doncs, de tenir una –o diverses– empreses disposades a invertir, però molt especialment envoltades de factors i entorn favorables.

A Port Aventura li va costar molt trobar-ho, especialment per la divisió i enfrontament entre Vila-seca i Salou. I per poc no es va perdre el projecte; els americans volien marxar, però ja havien comprat moltes terres que eren ermes i no es podien revendre. I ara sembla que al Barcelona World li pot passar el mateix, per culpa d’un error imperdonable: no recolzar amb decisió, força, organitzadament, unió de tots i entusiasme aquest projecte únic a Europa.

L’entusiasme és quelcom indispensable, perquè l’entusiasme és més contagiós que la grip. Si no es fa pinya, si no hi ha generositat en invertir temps i esforços, si no es diu ben clar que aquest projecte és in-dis-pen-sa-ble per a les terres tarragonines, difícilment caurà del cel un o diversos grups inversors. Aquest maleït costum d’esperar que vingui algú i ens arregli els problemes és la via més directa cap al fracàs de tot projecte.

He mencionat la paraula «impulsors» amb tota intenció. L’impulsor no posa diners, sinó que facilita els elements i empeny amb força per tal que hi hagi la inversió imprescindible. Un suport de tot tipus: legal, social, polític i del sector.

Tots els organismes públics i privats tarragonins haurien d’aplegar-se per treballar junts i evidenciar el que necessita tot inversor: la confiança. Sense confiança, ningú deixa els diners en cap projecte.

La iniciativa d’aquest suport correspon a la gent de Tarragona. Ningú vindrà a ajudar, ha de ser Tarragona qui salvi el projecte que, grosso modo, em sembla ambiciós, brillant, revolucionari i molt atractiu.

Tinc la impressió –i em penso que no és errònia– que els poders fàctics de Tarragona no han posat tota la carn a la graella en aquest tema. Malament. Però encara hi són a temps, justos com anem de temps, per salvar aquest projecte. Cal no seure a la porta de casa a l’espera d’un miracle perquè de miracles –avui en dia– ben pocs. Asseguts a la porta de casa el més probable és que veiem passar el cadàver de Barcelona World.