No són temps de maximalismes

Els resultats de les eleccions municipals han evidenciat que vivim en una societat polièdrica que ja no es conforma amb les polítiques d’aparador ni amb els projectes salvífics. Fa pocs anys el sociòleg polonès Zygmunt Bauman va introduir el concepte de “modernitat líquida” per descriure els trets més singulars que caracteritzen els nostres temps: la fragilitat de les relacions humanes i dels vincles que establim amb els altres, efímers i esborradissos en un context social en què els valors que predominen són l’individualisme i el benestar egocèntric.

En aquesta modernitat líquida tot canvia, res no és estable. Les seguretats ancestrals s’esborren. La inestabilitat del medi ens fa desconfiar dels referents; els conceptes, els valors, les fidelitats i l’experiència, que ens havíem avesat a utilitzar com a flotador, se’ns tornen perillosament insegurs; no hi podem confiar. Desproveïts del nostre sistema de seguretats ens aboquem a una nova dimensió de la llibertat.

La nova fragilitat interpel·la tota la societat i han de ser els seus dirigents els primers en reaccionar. Això exigeix humilitat, sentit de responsabilitat i, sobretot, diàleg. Els maximalismes els va aniquilar la darrere crisi que va sotragar els fonaments d’un món que es creia indestructible. És obvi que avancem per puntets, per episodis aïllats, i per aconseguir sumar voluntats ens cal diàleg. El papa Francesc ens diu que el diàleg no és allò que s’estableix amb la gent que t’aplaudeix per avançat, sinó amb aquells que sostenen punts de vista radicalment diferents als teus. Aquest és el sentit de diàleg.

La composició del saló de plens és l’exemple més clar que la ciutadania de Tarragona ens reclama que administrem la diversitat amb una radicalitat transversal. La ciutat té grans reptes pendents que exigeixen el compromís de tots. Els tarragonins no entendrien que els responsables de gestionar el seu Ajuntament es perdessin en discussions estèrils, allunyades dels veritables problemes amb els que han de conviure cada dia. És el moment de superar les velles estratègies polítiques i de substituir-les per una voluntat inqüestionable de sumar. Per fer-ho possible caldran renúncies, però els grans beneficiats en seran les tarragonines i tarragonins.

En la política del segle XXI els projectes individuals, per més messiànics que puguin semblar, estan abocats als fracàs i a quedar reduïts a deliris quimèrics. L’objectiu primordial de qualsevol dirigent ha de ser treballar per crear una societat més justa i equilibrada, cohesionada i orgullosa d’ella mateixa. Mai un projecte de futur, i més en aquests temps de fragmentació, pot construir-se posant en perill la cohesió social. Tarragona necessita de l’esforç de tots per desencallar els temes inconclusos i per projectar un horitzó en què hi tinguin cabuda totes les voluntats. L’obligació dels consellers municipals és, amb generositat, superar els individualismes programàtics i compartir objectius amb clau tarragonina que estiguin despullats dels maximalismes que van protagonitzar la història del segle XX.