'Noces d’or'. Cinquanta anys d’un casament on van faltar massa coses

Un dels privilegis del periodisme és poder donar sortida a les històries i obsessions personals. No se’n pot abusar de l’exhibicionisme de l’ego perquè no cal fer de l’esquena del lector el lloc on acabin reposant els personalismes de tots els que escrivim. Però en favor de l’honestedat conclourem que la pulsió del jo és inevitable i que, de tant en tant, raja a cor què vols en els articles. Així doncs, es poden donar per avisats. Avui llegiran, si continuen fent-ho després d’aquest pròleg, un conte personal que vol ser un regal i també la reparació d’una injustícia.

Acompanyin-me al juny de 1970, concretament al dia de Sant Joan de quan La Cala era encara només un poble de pescadors. Hi havia un port que era sempre una processó de bots trafegant entre tantes barques que gairebé sobreeixien un moll que encara no havia estat ampliat.

Fa mig segle les foguerades encara les feien els xiquets. Anant a picar la porta dels tres o quatre fusters que hi havia al poble per pidolar-los material que per ells ja resultava inservible. També es rastrejava el terme a la recerca de rames i andròmines que ajudessin a fer munt i aixecar una bona foguerada que cremar. Es compraven pocs petards perquè la butxaca era curta per la majoria, però l’alegria era la de sempre quan es dona la benvinguda a l’estiu.

Sant Joan anunciava el temps de diumenges a les cales i platges quan encara només viatjaven, si ho feien, els rics; i els turistes, pocs, tenien tots noms i cognoms que els convertien en rostres familiars i en molts casos estimats. Els parlo de mig segle enrere, quan a les cases tothom encara sabia cuinar, els menuts parlaven a la gent gran de vostè i a les rotllanes de veïns a la fresca es bevia vi güell fresquet en porró com si es tractés del millor xampany.

Arribats fins aquí podríem encendre l’espelma de la nostàlgia i pretendre, des de l’habitual idolatria del passat, que tot allò era més consistent, sòlid i veritat que aquest present postmodern que hem definit com a líquid. Però falten ingredients a l’amanida.

Aquell Sant Joan de 1970 una parella ha de casar-se. Ella té 20 anys i ell 25. Són els meus pares: Margarita i Josep. Són joves, forts i guapos i tenen la il·lusió habitual entre els que han d’estrenar una nova vida plegats. Fa ja mesos que els estan construint la casa on aniran a viure com a marit i muller. Una parella més, una de tantes. Un projecte de vida en comú que està per començar.

Però el quadre té un punt d’estranyesa. Hi falta l’alegria desbordada pròpia de les bodes. L’arròs caient a cabassos sobre els caps dels nuvis. L’àpat excessiu i el beure encara més excessiu. La música i el ball desendreçat de tots els convidats quan ja han perdut la vergonya. Hi falta el fotògraf que ha d’immortalitzar els moments per a poder-los recordar. Hi falta també el clàssic vestit de núvia. Hi falten massa coses.

Margarita i Josep van casar-se de matinada, a trenc d’alba, quan el poble encara dormia i sense cap d’aquestes coses tan naturals en un casament. Van haver de pronunciar el ‘sí, vull’ gairebé en la clandestinitat. No hi ha records d’aquell dia que no siguin els de la pròpia memòria dels protagonistes. Els va ser negada una boda en majúscula perquè aquells eren encara els temps de la foscor i la Margarita estava embarassada de sis mesos. Massa panxa per una església centrada en el pecat i en humiliar al seu ramat cada cop que podia, abusant de la seva posició de poder. I unes famílies massa pendents de les alcavotes i les converses de cantonada.

Fa just cinquanta anys d’aquell dia. Josep i Margarita segueixen casats i celebren les seves bodes d’or. El lector pacient sabrà perdonar el meu excés de familiaritat per fer-lo còmplice d’aquesta història. Però tocava reparar aquesta injustícia i reivindicar la seva història d’amor, més quan vaig ser jo qui va proporcionar l’excusa que els inquisidors van fer servir per intentar robar-los-hi l’alegria aquell Sant Joan de 1970.

Les coses varen canviar, afortunadament, de manera ràpida després del casament dels meus pares. I aviat tothom, fossin quines fossin les circumstàncies, va poder juramentar el seu amor sense haver-se d’amagar de res ni de ningú. Aquest conte real vol ser avui un regal de noces d’or per a Josep i Margarita. Però vol ser també un recordatori del valor de la llibertat de l’individu i de la sort que hem tingut les generacions posteriors de poder créixer, decidir i fer en entorns de tolerància i respecte envers els altres i les seves circumstàncies. Felicitats, Josep i Margarita. Aquest cop farem les fotos que ens sortiran dels nassos!

Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És periodista i consultor de comunicació.