Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Només tinc cinc minuts. Estic bé

Fingir per la tranquil·litat dels altres. Normalment després de preguntar-nos si és millor dir bé o dir la veritat acabem decantant-nos per la primera opció

Montse Llussà

Whatsapp
La Mirada. Per Montse Llussà: 'Fingir per la tranquil·litat dels altres'

La Mirada. Per Montse Llussà: 'Fingir per la tranquil·litat dels altres'

Sona el telèfon de la casa familiar, la línia no és clara, té un punt antic, rònec, amb soroll de fons i crits confusos, com si truquessin de molt lluny, gairebé del 1939. Despenja, pregunta qui és, no l’ha reconegut. No s’esperava aquesta trucada i el sobta, el fa feliç i l’entristeix.

Comença el primer minut. 

Li pregunta com està, respon amb tres «bé», amb aquell to que fem servir quan necessitem fingir per la tranquil·litat dels altres malgrat que saben que els mentim. Normalment després de preguntar-nos si és millor dir bé o dir la veritat acabem decantant-nos per la primera opció.
Tot i així sent la necessitat de sincerar-se dient que és una presó molt presó, gens edulcorada, que comparteixen mòdul amb presos ja condemnats. Que de cinc estrelles, res de res. 

Els segons es van restant a la pantalla del telèfon i la diplomàcia es dilueix a l’inici del segon minut, quan reviu amb un somriure protector el moment en què li van posar les manilles al calabós de l’Audiència Nacional mentre un individu l’insultava i l’amenaçava de podrir-se a la presó.

El desig de tranquil·litzar la família fa que mantingui la serenitat i la positivitat fins a arribar al tercer minut.

La dolçor que troba a faltar a la presó embolica les seves paraules quan demana parlar amb la seva mare. El primer que li diu quan ella li pregunta com està és que no es pot queixar, que estan mentalitzats i que els tracten molt bé.

Parla amb amor i tendresa, li explica la vergonya que suposa que els mantinguin tancats a la presó per defensar les seves idees i les de les persones que surten al carrer per demanar que els alliberin.

La línia no és clara, té un punt rònec, com si truquessin de molt lluny, gairebé del 1939

Ella angoixada li pregunta si menja bé, és clar, com tota mare es preocupa pel seu benestar. Menjar de presó, respon amb una rialla entre nerviosa i resignada. Entrant al quart minut la mare pregunta per la situació dels qui són a Bèlgica i per com acabarà tot plegat. No ho sap (encara no es coneixia que el jutge belga havia decretat llibertat amb mesures cautelars per a Carles Puigdemont i els quatre consellers desplaçats a Brussel·les), només encerta a dir que no és just i que és una vergonya els que els estan fent. Pronuncia la paraula vergonya amb una vehemència que no admet equidistàncies. No oblida que l’objectiu de la trucada és el de tranquil·litzar i insisteix a dir que no pateixi gens.

Pregunta amb interès per alguns familiars abans d’acomiadar-se d’ella, necessita aparentar una normalitat que li faci oblidar momentàniament la falta de llibertat que està patint.

A l’últim minut, el cinquè, demana parlar amb qui ha despenjat per dir-li de manera accelerada que només queden dinou segons de temps abans no es talli. Se senten sorolls, insisteix a dir que estan bé, que és una vergonya. Queden cinc segons, el compte enrere li resta un temps valuós per mantenir la comunicació amb qui més s’estima, quatre, tres, dos, un. Es penja el telèfon

[Nota de l’autora: Aquest article està basat en una conversa mantinguda entre diversos familiars i una persona detinguda i empresonada per la justícia espanyola].

 

Comunicadora. Montse Llussà va néixer a Reus, on va començar la seva trajectòria radiofònica. Treballa al ‘Versió RAC1’. Veu d’espots i programes a Canal Reus, TV3 i TVE. Graduada en logopèdia, és professora de veu a Blanquerna.

Temas

Comentarios

Lea También